La tropicalització del cens

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La tropicalització de la Mediterrània ja és un fet constatat pels biòlegs. Tot de noms científics designen espècies d’algues externes que s’han aposentat al fons de la nostra mar. El seu arrelament té molt a veure amb l’escalfament del planeta, que desplaça cap al nord i cap al sud unes expressions de vida antany exclusives dels tròpics.

Però la tropicalització de la Mediterrània no l’han detectada només els biòlegs. Servidor, que presumiria d’ignorància si d’això se’n pogués presumir, havia detectat fa temps el mateix fenomen a terra ferma. La tropicalització de la meva illa, dels carrers i les places dels nostres pobles i ciutats, dels supermercats i els transports públics, és molt més visible i invasiva que la de les aigües per mitjà de les algues. És el que els científics encara no en diuen la tropicalització del cens, tot i que ja és un fet detectable a simple vista.

Es tracta d’un apartat dels corrents migratoris amb destí al nostre país. Els tropicals es distingeixen per la seva capacitat de capgirar l’ambient dels carrers o places que han elegit com a llocs d’esbarjo. Es fan notar als bars, han tornat a omplir els espais públics de músiques poc interessants i molt empipadores, xerren a crits, escupen molt al carrer i, en fi, traslladen aquí unes formes de relacionar-se que tots hem vist amb desànim als països de procedència. Tenen una especial propensió a muntar bars (focus de renou infernal) i perruqueries (“Un nuevo concepto de estética en Palma de Mallorca”: així s’anuncia una d’elles, encabida a una mena de barracó que sembla del tot insalubre).

«La immigració, en temps de bonança, és un fenomen molt llépol per als empresaris: els excedents de mà d’obra els afavoreixen a l’hora de negociar els sous a la baixa —i sovint permet la contractació irregular de treballadors.»

Servidor crec en una societat solidària, d’acollida, oberta a tot aquell que toqui a la porta. Fa potser una vintena d’anys que els meus conciutadans més solidaris argumentaven la necessitat d’acollir la immigració d’acord amb la necessitat que tenia l’illa de treballadors. Naturalment, això és una beneitura, pròpia dels idealistes amb tendència al deliri: no permeten que la realitat posi obstacles al flux dels seus somnis. La veritat és que la immigració, en temps de bonança, és un fenomen molt llépol per als empresaris: els excedents de mà d’obra els afavoreixen a l’hora de negociar els sous a la baixa —i sovint permet la contractació irregular de treballadors. Que aquestes glopades d’immigrants creïn tota una sèrie de problemes a molts sectors de la societat d’acollida no sol preocupar els beneficiaris de la immigració: ells no pateixen les regressions socials que comporta l’assentament dels immigrants a part o banda: perquè no es poden assentar sinó als límits de les barriades d’això que, amb un eufemisme funambulístic, en diem classes poc afavorides —altre temps, qualificàvem així les persones més lletges del nostre entorn. Els beneficiaris d’aquests moviments de població viuen lluny del renou, les bregues i la música estridentment disparada des de cotxes que incrementen la inseguretat als carrers.

Tant els arribats de nou com els que seran els seus veïnats viuen desemparats dels diferents governs que haurien d’ocupar-se del nostre benestar: no han creat organismes eficients d’acollida que orientin els immigrants i els expliquin algunes coses elementals sobre el fet d’assentar-se en pau al nostre país; ni protegeixen els indígenes amb mesures perquè les seves barriades no tornin a patir els inconvenients d’anteriors glopades d’immigració. Allò que havia costat tant —la inserció d’immigrants a la societat d’acollida— se’n va en orris en una setmana, sense que cap autoritat es digni a mirar de cara aquest lamentable escenari.

Es tracta d’una qüestió sobre la qual només ens queda el conhort de poder-la denunciar: tenim la més inexpugnable seguretat que les coses no canviaran: també els governants viuen lluny dels problemes ciutadans —reservem espai mental per a algunes excepcions. Es preocupen més de la tropicalització de les aigües que no de la del cens. Les algues no creen tants problemes com les persones. Els ciutadans continuarem eixamplant la nostra capacitat de comprensió, la nostra solidaritat i la nostra paciència a l’espera que, de l’escolarització, en sorgeixin els efectes desitjables... a vint anys vista. Mentre, algú mirarà d’entretenir-nos glossant les meravelles de la interculturalitat (que és multiculturalitat i gràcies).

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Guillem Frontera
Guillem Frontera

Escriptor, poeta i activista cultural mallorquí.