Els resultats del 23-J han deixat a l'Estat un panorama postelectoral propici a les forces catalanes independentistes i als grups polítics bascos. Després d'uns excel·lents resultats del PSC a Catalunya, el marge de maniobra del PP va quedar esmicolat i les seues possibilitats de fer govern amb Vox, eliminades.
La negociació serà llarga i els partits polítics semblen haver-s'ho pres amb calma a l'hora d'iniciar converses -tot i que, en aquest cas, podríem confondre discreció amb relaxació.
Per contra, la justícia espanyola més conservadora no es relaxa gens i aprofita l'estiu i les vacances dels magistrats progressistes per imposar les seues tesis minoritàries. La Sala de Vacances del Tribunal Constitucional, una mena d'Urgències judicials que es manté de guardia durant el periode estival per no deixar desemparada la Constitució, ha denegat el recurs d'empara presentat pel president Carles Puigdemont contra l'ordre de detenció pels càrrecs de malversació agreujada i desobediència. La Sala de Vacances havia estat de vacances efectives durant una dècada -en deu anys no havia resolt res- però ara, aprofitant que estava en mans de dos magistrats conservadors contra una sola de progressista -una majoria conservadora diferent de la que equilibra el Ple del TC- ha tirat pel dret. Aquesta decisió ha estat criticada per la magistrada progressista perquè, fins ara, els recursos d'empara -que no tenen res d'urgent- sempre s'han posposat perquè els decideixi el TC en Ple.
La parcialitat de la dreta espanyola no fa vacances i aprofita -i aprofitarà- cada escletxa que li permeten els reglaments per avançar en la persecució dels polítics exiliats i els nombrosos independentistes encausats.
La lliçó és òbvia. Entre els partits polítics independentistes que hauran de negociar la governabilitat de l'Estat, una de les prioritats ha de ser acabar amb aquesta persecució d'un moviment polític, començant per la figura de Puigdemont.
És l'única manera de resoldre la constant interferència que imposa el sistema judicial estatal (que és diferent de la Justícia) en la política territorial de cada executiu.
Aquesta tendència no ha estat només fomentada per la dreta espanyola. També l'esquerra ha utilitzat el Tribunal Constitucional per esmenar-li la plana fins i tot als seus: és paradigmàtic el cas de l'Estatut, una llei aprovada pel Congrés i el Senat, i refrendada pels ciutadans del Principat amb una votació, i que el Tribunal Constitucional va retallar posteriorment. Alfonso Guerra (PSOE) va avisar que l'Estatut impulsat per Pasqual Maragall (PSC) ja l'"afinaria" el TC i així va ser: el tribunal que no és tribunal va esmenar la plana als ciutadans que l'havien aprovat amb els seus vots i als representants dels ciutadans que no l'havien retocat pels mitjans polítics lògics (els regulats per la mateixa Constitució).
La solució de l'amnistia apareix, per tant, com l'única que pot resoldre les múltiples derivades judicials que s'han generat com a reacció a l'1 d'octubre. Fins i tot algunes veus properes al PSOE, com la d'antics assessors de Pedro Sánchez, han defensat l'amnistia com l'única mesura que pot resoldre una situació enquistada que mantè Carles Puigdemont -com a principal símbol d'aquest conflicte- evidenciant els punts febles de la democràcia europea a Brussel·les.
Evidentment els termes d'aquesta negociació també han de quedar clars i ben fixats perquè l'amnistia ha de tenir garanties definitives i no es pot limitar als casos més cridaners; s'ha d'ampliar a tots els afectats per causes polítiques relacionades amb el referèndum de l'1 d'octubre i la reacció a la posterior repressió del moviment polític independentista per part de l'Estat.
