La taxa turística inevitable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’anècdota que ve a continuació és del mes de febrer del 2016. A l’hora de pagar el compte d’un hotel de Barcelona, el recepcionista, amb cara de pomes agres, em fa una llarga explicació disculpant-se solemnement de l’acte que s’anava a produir en uns segons: el cobrament de la taxa turística. Lamentem dir-li que ens obliguen a cobrar i això i allò. Li vaig fer que tallara el rotllo. «No, mire: no cal que em done explicacions. A mi ja em va bé, la pague amb molt de grat». Aquell individu em va mirar com si legions de cucs m’eixiren dels nassos. M’era absolutament indiferent: havia de dir-ho.

I això que, en puritat, no em corresponia pagar la taxa, no havia anat a fer turisme, sinó a parlar de Rafael Chirbes en el festival Barcelona Negra, però em va semblar patètic que un empleat de l’hotel, no sé si obligat o de manera sincera, tractara de disculpar-se pel cobrament d’una taxa. Ningú no es disculpa quan cobra l’IVA, l’IBI o l’ORA. Però aquesta mesura, aplicada a l’intocable turisme, té una indubtable càrrega ideològica de doble direcció. 
Això s’ha vist aquests dies al debat de pressupostos de la Generalitat Valenciana: Podem ha proposat una taxa turística amb trams, prevencions i singularitats valencianes. El PSPV-PSOE ha dit que d’això ni parlar-ne aquesta legislatura. I Compromís tracta de fer de mitjancer perquè la formació morada amenaça amb no donar suport als pressupostos. De moment, s'ha abstés en la llei d'acompanyament. En aquell cas, s’obriria una etapa complicada per al govern del Botànic, bastant compromés ja per la benzina que la situació a Catalunya li està donant a la dreta.

Curiosament, l’argument perquè els socialistes no hi donen suport no és la no adequació de la taxa, la recaptació de la qual podria revertir en un millor servei turístic i, ben fet, en una indústria que no es basara en el maltractament laboral de les persones. La possible pèrdua de turistes tampoc no és argument, atès que el País Valencià continua batent rècords i l’amenaça d’un turisme insostenible i devastador com el que pateixen determinades zones de Catalunya i les Illes plana cada vegada amb més força.

Tard o d’hora, la taxa turística s’aplicarà al País Valencià. Perquè és inevitable

 
Res d’això: l’argument és que la taxa turística va acabar amb un dels governs de progrés de les Illes, després d’una campanya mediàtica i política duríssima. I és cert que la implantació al País Valencià vindria acompanyada d’una campanya de característiques semblants, com es pot comprovar per les primeres declaracions sobreactuades del PP. O per l’actitud dels mitjans: divendres al matí, l’anunci que el PSPV-PSOE rebutjava la taxa fou anunciat per un locutor de la Cope en els següents termes: «Los empresarios turísticos ya pueden respirar tranquilos». També podia haver explicat aquest locutor que a les Illes la taxa s’ha tornat a implantar, amb un nivell de tensió infinitament menor, perquè l’argument que l’impost podia afectar la vinguda de turistes s’ha vist refutada amb estrèpit. Més aviat, la societat illenca aposta per posar frens i controls. I l’ecotaxa serveix per compensar el disbarat.

Tard o d’hora, la taxa turística s’aplicarà al País Valencià. Perquè és inevitable. Perquè amb un nivell de finançament de l’Estat com el que tenen els valencians (que justificaria mil i una manifestacions com la d’ahir) s’ha de traure de recursos de sota de les pedres. S’aplicarà i normalitzarà. I no passarà res. En algunes qüestions com aquesta, tanmateix, el pànic i els complexos dels socialistes -i en ocasions de Compromís- ajornen el que és just, necessari i inevitable.

Un altre debat és si bandejar la taxa és motiu suficient per deixar un govern sense pressupostos i exposat als voltors. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.