Compte amb les exigències

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Som molts els que hem criticat públicament que el PSC incorpori a les llistes membres de l’agrupació xenòfoba Societat Civil Catalana i homòfobs declarats com Ramon Espadaler, però m’han cridat l’atenció especialment les respostes a un tuit que vaig fer en aquest sentit. Moltes persones estaven d’acord amb mi que la llista d’un partit que es diu d’esquerres i que, per tant, ha de treballar per la igualtat de drets, no pot incloure candidats que defensin idees que van contra els drets de les persones migrants o pertanyents al col·lectiu LGTBQI+ (un altre dia parlarem d’aquestes sigles que cada dia s’allarguen més, i si no és més pràctic dir “no cishetero”). Paradoxalment, però, moltes es demanaven com pot ser que una persona com Iceta, que s’ha declarat obertament homosexual, pugui tenir Espadaler a la llista.

Apuntar això és pervers: és acceptar que la defensa dels drets humans ha de recaure només en els membres dels col·lectius oprimits, i la resta pot continuar callant i contribuint a reforçar el sistema de discriminació. És exactament el mateix mecanisme que critica les dones masclistes amb moltíssima més duresa que els homes masclistes. Miquel Iceta, igual que Santi Vila, parlant amb tota tranquil·litat de la seva homosexualitat en un ambient tan hostil com és la vida política, ha contribuït a la normalització de les orientacions sexuals no normatives. És a dir: ha fet més per la causa LGTBIQ+ (sobretot per la G, que sempre acaba sent la més visible de les sigles) que molts dels que el critiquen.

Explicar públicament que no ets heterosexual no surt gratis. De fet, és tan car que només s’ho poden permetre persones que gaudeixen de tota la resta de privilegis: pots ser marica, d’acord, però que no es noti gaire, i ni se t’acudeixi no ser un home blanc i benestant. Algú pensa realment que entre les diputades del Parlament no n’hi ha cap que no sigui lesbiana, bisexual, pansexual...? Per pura estadística n’hi ha d’haver. Si no ho diuen és perquè fa molta mandra (i una mica de por) exposar-se als insults dels que no saben atacar les idees, i han d’atacar les persones. Si només pel fet de ser dones les nostres representants polítiques ja han d’aguantar insults masclistes, us imagineu els comentaris si es declaressin no heterosexuals?

Hi ha qui qüestiona la necessitat d’aquesta exposició pública d’una part de la vida íntima. Són els partidaris del “que no es noti”. Els que diuen “jo no vaig declarant pel món que sóc heterosexual” no s’adonen de quants cops al dia ho fan. Quan expliquen com ha anat el cap de setmana amb la seva parella i s’hi refereixen com “la meva dona” o “el meu home”, quan van agafats de la mà pel carrer amb la seva parella, quan pengen a les xarxes una fotografia de família. Així que sí, es nota tant quan algú és heterosexual, que de fet sospitem que qui no parla mai de la seva parella és perquè deu ser gai.

M’encantaria viure en un món en què no ser heterosexual no tingués importància. Malauradament, no és així. Tinc moltes amigues que se n’amaguen perquè treballen en entorns tan homòfobs que podrien perdre la feina. Jo mateixa, quan he tingut parella del meu gènere, he vigilat en quins ambients podia fer-li un petó i en quins no, perquè podia perillar la nostra integritat física. Mentre es pagui un preu (de vegades molt alt) per demostrar públicament l’orientació sexual, serà important fer-ho. Així que moltes gràcies, Miquel Iceta i Santi Vila per obrir el camí.

Encara hi ha un altre grau de perversitat: hi ha qui pensa que, si no estàs d’acord amb una idea, no pots respectar la persona que la defensa. Per molt allunyades que estiguin les meves idees polítiques d’Iceta o d’Espadaler, no els atacaré mai per la seva orientació sexual o pel seu aspecte físic. Més aviat, miraré d’argumentar que és inacceptable que una persona declari tan contenta que està en contra del matrimoni igualitari i el PSC no ho consideri motiu suficient per vetar-lo de les seves llistes. Si m’hi rebel·lo no és perquè el seu cap de llista tingui una orientació sexual concreta, és perquè va en contra de l’ideari que afirma tenir el partit.

Així que, si ets una persona privilegiada, pensa-t’ho dos cops abans d’exigir res a qui no ho és tant, o ho és en altres aspectes. Exigir a una dona que sigui menys masclista que a un home, a una persona racialitzada que sigui menys racista que a una blanca, a una persona no heterosexual que toleri menys l’homofòbia que la resta, és una altra forma d’opressió.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Bel Olid
Bel Olid

Escriptora. Autora de La mala reputació i Vents més salvatges.