Potser la cosa va de recolonitzacions i un gust per un tipus d’aristocràcia atàvica. Ben coneguda és l’admiració de Mariano Rajoy pel comte de Romanones, aquell senyor que ho fou tot a l’Espanya d’inicis del segle XX: president del Senat, del Congrés, del Consell de Ministres. I ministre, és clar, diverses voltes, amb conservadors o liberals, sense manies. I també un defensor profund de la colonització del nord del Marroc a través de la Societat Espanyola de Mines del Rif, la defensa del interessos de la qual provocà l’enviament de tropes de reemplaçament. La majoria eren pobres, fills de pobres, sense diners suficients per pagar la quota que els deslliurava del reclutament. Aquella carnisseria protagonitzada per gent humil desencadenà, el juliol de 1909, la insurrecció popular de la Setmana Tràgica de Barcelona. En fi, ja se sap de l’obsessió dels catalans per conspirar en contra dels interessos d’Espanya.
Els interessos i la unitat, que no sols és física, geogràfica, i molt mineral, sinó també espiritual i de concepte. Plus ultra si és que cal. I per això és que hi ha el Partit Popular i Mariano Rajoy, per aplicar l’agulla redemptora a l’obra dels qui ho volen tot esgarrat i a miques. I això afecta els conceptes il·lustrats de temps enrere. Què és sinó l’Esperit de les Lleis de Montesquieu i la seua sediciosa proposta de separació de poders? Doncs això, l’obra d’un catalanista del XVIII per molt baró i per molt francès que fóra. La unitat és inequívoca: unitat en qualsevol sentit, sense sinònims ni interpretacions, que solen ser l’inici de tota escissió. Unitat d’acció en allò universal i amb un partit únic, un sol Movimiento polític, fet de PP, PSOE i Ciutadans. Amb uns sindicats ni verticals ni horitzontals, sinó senzillament inexistents.
I una judicatura sense vocació d’independència, paraula que, pronunciada en romanès i mirant molt fixament un gat negre, pot provocar necròpsia lingual per infecció judeomaçònica. Amb el procés català, els magistrats han plegat, en part, davant del Partit Popular i els seus càlculs. És evident que a Rajoy no li interessa l’empresonament de membres del Govern català de cara a la pròxima campanya electoral del 21D i així ho va deixar clar dijous el ministre de l’interior, Juan Ignacio Zoido, qui va “aconsellar” al jutge Pablo Llanera, del Tribunal Suprem, que tingués en compte “la llei”, però també “el context” i “l’entorn” a l’hora d’enviar incondicionalment a presó Carme Forcadell i la resta de membres de la mesa del Parlament. Fet i fet, Llanera, que tampoc no deu entendre Montesquieu, atengué acuradament les ordres emeses des de La Moncloa.
No ha passat el mateix amb el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, reprovat al Congrés pels seus excessos d’unitat amb el Partit Popular. De fet, Maza és allò que se’n diu un jutge, efectivament, d’un sola peça. Indivisible, indissoluble. Una unitat d’ésser humà que va més enllà d’aquells unitaris flonjos, políticament correctes, que habiten els escons. Fiscal i jutgessa de l’Audiència Nacional, Carmen Lamela, són una unitat al quadrat capaç d’enviar a presó en menys de 48 hores qualsevol català heterodox. De fet, la llei és una, però no trina, encara que manquen tot tipus de garanties jurídiques fins al punt que l’Audiència Nacional no siga el tribunal competent per jutjar delictes de rebel·lió i sedició ni que tampoc n’estiga provada la comissió per part dels penats. La unitat sols admet la veritat dels veritables unitaris, ja que la Justícia no és que estiga polititzada, sinó que és el que és.
I d’unitat de criteri i discurs, també n’hi ha en els diaris madrilenys. Un grum de tinta agitadora, molt propagandística, en favor del Partit Popular i els seus apèndixs. El País, El Mundo, La Razón i ABC són una sola capçalera amb una realitat i espai comuns. Les seues pàgines han adoptat una posició inequívoca per una de les parts, de manera que han trencat qualsevol norma de la deontologia professional. Fins i tot amb falses notícies com l’entrevista inexistent als sogres de Carles Puigdemont o la manipulació de fotografies, per descomptat sense firmar, en portades com ara la dels menors en un tall de carretera durant la vaga catalana del passat dimecres. També un cúmul d’editorials incendiaris i autosuficients de periodistes de terrassa de la Gran Via madrilenya. Terrasses de baix i de dalt, on la mirada arriba lluny sense necessitat de desgastar els peus i on el parc d’El Retiro és la taca verda anterior a l’estepa bàrbara.
Un periodisme de sopa de cigrons, eructe, pijama i orinal. Provincià i que menysprea el que ignora, com definí Antonio Machado l’Espanya miserable. Això mateix, l’antiperiodisme, que hauria de ser l’ofici de l’anàlisi, del contrapunt, del contrast i, sobretot, del contrapoder. Res de tot això. Pura Espanya de Romanones, de la unitat i de l’eterna ombra de la bandera.
