Enmig de la convulsió històrica que estem vivint, pot semblar anecdòtic (però no ho és) que un grup de vàndals de l’extrema dreta espanyolista ataquessin l’estàtua del poeta Vicent Andrés Estellés a Burjassot, o que el sempre impresentable portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, intentés insultar el president Puigdemont acusant-lo de “peripatètic”. I no ho és perquè aquestes exhibicions impúdiques d’estupidesa violenta (una des del carrer, l’altra des de les tribunes del poder) són conseqüències d’una mateixa causa: l’estrepitosa caiguda del decorat de l’Espanya de 1978, i del seu sistema polític.
No ens hem mogut d’allà on hem estat en els darrers no quaranta, sinó vuitanta anys. Naturalment que mentrestant Espanya (sobretot d’ençà que es troba sota la tutela europea) ha evolucionat en aspectes concrets fins a assolir els estàndards homologables als de les democràcies del seu entorn. Però més enllà d’aquests estàndards, han faltat per complet els fonaments per a la construcció d’una democràcia verdadera. L’edifici democràtic s’ha aixecat damunt el terreny movedís deixat per una guerra civil i una dictadura de quaranta anys, i apuntalada pels pilars d’una Transició i una Constitució dutes a la realitat sota la vigilància dels dirigents de l’antic règim i sota l’amenaça d’un nou aixecament militar, amb el consegüent vessament massiu de sang. A partir d’aquí, han fet la resta les estructures d’Estat heretades de la dictadura, entre les quals sobresurten la corrupció (entesa sobretot com la pràctica del saqueig dels diners públics) i l’odi envers la pluralitat lingüística i cultural (entès sobretot com a catalanofòbia).
Per al nacionalisme espanyol, la cultura catalana és una murga insuportable que, en el millor dels casos, pot esser tolerada però sempre menystinguda, i en el pitjor, directament agredida sense contemplacions. I, com que ara ens trobem en període d’exaltació, toquen agressions. Tenen tan identificat el que ells consideren l’enemic que fins i tot els ases de les banderes franquistes i les esvàstiques tatuades saben de seguida on han d’anar a cometre les seves proeses: als estudis de Catalunya Ràdio a Barcelona, per exemple. O a l’estàtua d’Estellés a Burjassot.
Saben que Estellés és emblema d’aquesta cultura i aquesta llengua que voldrien extingides, i saben que ultratjar-ne la memòria és una actuació que els seus líders aplaudiran en privat, i que seran premiades amb la inacció policial i judicial. Líders com Rafael Hernando, que tal vegada se singularitza per tenir la llengua una mica més llarga i més bruta que d’altres companys seus de partit, però que és absolutament representatiu de la mena de persones que governen Espanya, amb el suport incondicional de Cs i la decadent anuència d’uns socialistes anul·lats per tota mena de deutes i compromisos. Hernando li diu “peripatètic” a Puigdemont ignorant que peripatètic no és cap insult, sinó el nom d’un corrent filosòfic de l’Antiguitat. I ho fa perquè, exhaurit el repertori d’insults contra els dirigents catalans (ja no saben com més denigrar-los), en busca un de més altisonant i li sembla que “peripatètic” sona més contundent que “patètic”, que sens dubte era en el que pensava. I ho fa també des de la seguretat que, dins les seves files, la ignorància, la mala educació, la brutalitat i el mal gust no tan sols no són censurats, sinó que es consideren dignes d’aplaudiment.
Són unes bèsties, en definitiva. Ho eren als anys trenta del segle passat, ho són ara i ho seran als anys trenta d’aquest segle. Se’n riuen, de la cultura, la bescanten i la persegueixen, i en desconfien i la desfiguren quan la tenen a prop (un Vargas Llosa, un Boadella, convertits en voluntàries i grotesques caricatures dels creadors que varen ser en vides anteriors). No saben què signifiquen les paraules perquè les odien, i per això no tenen paraula i menteixen amb tanta facilitat com respiren. Viuen el conflicte amb Catalunya, un conflicte de naturalesa política i cultural, com una guerra, la guerra definitiva que tenen pendent de guanyar ja fa tant de temps. No ens hem mogut, en efecte, del dia que un d’ells bramava Abajo la inteligencia, viva la muerte!, després d’haver causat milers de morts que encara avui els seus hereus mantenen dins les fosses comunes, els pous cecs o les voreres de les carreteres. Algú em pot objectar que aquest article incorre en una generalització o en un retrat maniqueu, però no és així. Només pren dues anècdotes, dues de tantes, que reflecteixen la naturalesa culturicida i violenta d’un nacionalisme, l’espanyol, condemnat a repetir cíclicament els seus pitjors errors i vicis. Més que res, perquè li agraden.
