Adieu l’Espagne, bonjour la Catalogne!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Reconec que les darreres setmanes se’m fa difícil de fer quelcom que no sia nedar com un salmó submergit en els immensos rius de tinta publicats a la premsa internacional sobre la situació política de Catalunya. Ahir, per exemple, vaig xalar màximament amb l’article de l’historiador francès especialista en imperis colonials, Pierre Singaravélou, aparegut al diari Libération, titulat La Catalogne, décolonisation ou dénationalisation?.

Topar, dins un mitjà francès de tendència progressista –ergo, jacobí per definició–, amb un article pla ben documentat i precís, prou ponderat i, fins i tot, favorable als raonaments catalans, em va parèixer, senzillament, una veritable trouvaille. Al darrer paràgraf, l’historiador sentencia el següent: “La qüestió catalana avui interpel·la tots els estats-nació europeus, que anteriorment havien pretès d’imposar el seu model a llurs colònies i ara tenen grans dificultats per imposar-lo al seu propi territori. (...) La Catalunya independent, en pocs anys, pot haver d’afrontar les vel·leïtats independentistes de la comarca semi-autònoma de la Val d'Aran, de la llengua occitana... ".

Exacte. En aquests moments, la independència de Catalunya hauria d’inquietar més el President Macron, que no pas Rajoy o Sa Majestat, tenint en compte que a hores d’ara sabem que Espanya ja ha perdut. Només a un Estat que és conscient que és a punt de perdre una colònia, se li acut de fomentar la fugida d’empreses d’aquell territori, com s’insinua que farà avui el consell de ministres espanyol. Sabem que Espanya ja ha perdut perquè, per molt obvi que sigui, el context actual només ofereix tres possibles sortides: a) la rendició dels catalans, el pas enrere que molts voldrien i que alguns sembla que promoguin mig d’amagat; b) la negociació, amb mediador extern, seguida d’un acord satisfactori per a ambdues parts; i c) la progressió del conflicte, que mena, inevitablement i més d’hora que tard, a la independència definitiva de Catalunya. Només veig sòlidament factible la tercera opció.

El primer escenari, la rendició, el veig viable a curt termini, però ingestionable, irresponsable i de conseqüències imprevisibles a mitjà i llarg termini. Alguns pretendran que ara es materialitzi un alto el foc, com si les dues parts implicades fossin igual de responsables d’on som arribats i disposessin de les mateixes armes; com si la part independentista no hagués pacíficament i legal clamat debades durant anys per una via negociada. Alguns, àdhuc, carregaran amb l’ignominiós paper catalanet de proposar “un pas enrere, per poder-ne fer més tard dos endavant”. Però la pura realitat és que creure que es pot arribar fins aquí i que els més de dos milions d’independentistes s’esfumaran del mapa de cop i volta o veuran la llum celestial i divina que els farà canviar d’opinió, és, com a mínim, més que agosarat. És més: encara que la rendició fos per la força dels tribunals i la presó, que s’apliqués el 155 i s’il·legalitzessin els principals partits independentistes, algú creu que això serviria d’alguna cosa? Hi ha cap il·lús que encara pensi que en fer el recompte de les eleccions “autonòmiques” que ens obligarien a celebrar, l’independentisme no tornaria a guanyar? Kafkià, com el procés.

El segon escenari, negociació i acord, el veig molt poc o gens probable. L’argument s’ha explicat moltes vegades i té més a veure amb l’equilibri de Nash que amb les teories de resolució de conflictes i foment de la pau. Negociar el que fos implicaria, esclar, que Catalunya no s’independitzés formalment d’Espanya a canvi que Espanya li donés quelcom d’interessant. Aquest “quelcom d’interessant”, evidentment, voldria dir diners i poder polític per a Catalunya. Per molt increïble i irracional que es cregui, i per moltes trucades que facin la Merkel i els senyors d’Amazon preocupats per llurs inversions a Catalunya, l’Estat Espanyol no acceptarà mai un acord com aquest, atès que li sortiria més car que la mateixa independència de Catalunya. Des del punt de vista pràctic, significaria perdre el control colonial que la metròpoli madrilenya exerceix sobre Barcelona i, per tant, grans pèrdues per a les elits extractives de la “corte” que tots coneixem. A més, a mitjà termini aquesta situació provocaria que, de manera natural, la capital per antonomàsia d’Espanya –i de la Península en general– esdevingués Barcelona. Per entendre’ns, internacionalment i econòmica, Madrid acabaria pintant menys que Canberra. Per si no n’hi hagués prou, cal afegir-hi el fet que aquell govern espanyol –i partits polítics– que portés a terme aital negociació, arrossegaria durant dècades l’estigma d’haver sucumbit davant els catalans, un element que, tots ho sabem, electoralment suposaria una factura descomunal.

Finalment, només roman el tercer escenari: la declaració d’independència. D’acord: a curt termini presumiblement provocarà una exacerbació del conflicte. I què? Això em fa recordar aquella amiga terapeuta seguidora del corrent Gestalt, que cada cop que un pacient li exposava un problema o una situació aparentment incòmoda, ella li demanava “i què? I què, si passa això? I llavors què?”, sense escàndols ni apriorismes. “-Oh, és que si prenc tal decisió, la meva parella s’enfadarà. -I què?”. Doncs això és una mica el mateix. “I què” si empitjora el conflicte? I llavors què..? Què penseu que passarà? Que no ho sabíem de fa temps, que tot això aniria així? Que potser hi haurà intervenció militar? Que pretendran detenir el President? Que desfilaran pels nostres carrers amunt i avall armats fins al serrell per generar encara més por? I llavors… què? Quin serà el següent pas? Realment algú creu que podran amenaçar, vexar, matar un, dos, tres, o mil conciutadans nostres, mentre la resta ho contemplarem com si res i en acabar oblidem que desitjàvem la independència? No, tot això no passarà entre d’altes coses perquè continuo convençut que el conflicte té i tindrà més caire de terrorisme psicològic que de crua realitat. Algú creu, seriosament, que el capital estranger invertit a Catalunya permetrà que l’Estat Espanyol posi en risc llurs negocis només per la bogeria d’una estantissa cort madrilenya desbocada? Per resumir, doncs, per molt conflicte que hi hagi, només podrà desembocar en la definitiva llibertat de Catalunya. I a les institucions europees més els valdria que s’afanyessin a acceptar-ho: en aquests moments tot indica que és més segura i creïble la independència de Catalunya, que un futur cohesionat i consolidat de la Unió Europea.

La teoria de jocs és una bona eina per analitzar moments com l’actual i tranquil·litzar-se. Fins ben entrats els anys 50, per a la majoria de la societat francesa, Algèria no era pas cap colònia sinó merament “sòl nacional”. Ho testifica la mítica frase del socialista Mitterrand, en el seu discurs de 1954, havent esclatat ja la guerra d’independència i exercint de ministre de l’interior: L’Algérie, c’est la France! Sis anys més tard, el sí guanyava al referèndum promogut pel mateix President De Gaulle per majoria aclaparadora i el músic algerià Mohamed Mazouni cantava el seu particular “Adieu la France, bonjour l’Algérie”. Algèria passava de ser “terra francesa” a excolònia per via directa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.