Jugar amb foc

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ningú no sap l’ensurt que provoca veure quatre camions de bombers davant de casa seva fins que no ho viu. Va ser un dissabte, tard, passada la una de la nit. A mesura que m’hi anava acostant, accelerava mentre intentava recordar si m’havia deixat la finestra oberta, els fogons encesos.

Penjats al tronc dels arbres, encara hi havia els cartells que anunciaven els correfocs d’aquell capvespre, per evitar que s’aparcàs al carrer. Com més a prop era del meu portal, més creixia el neguit. La gent, però, mirava cap a la façana de davant, ennegrida fins a dalt. “Què ha passat?”, vaig preguntar als bombers. “S’ha cremat el pis sencer”, digueren. “Per culpa dels correfocs?”, volia saber jo. Ells arronsaven les espatlles, com si no poguessin assegurar-ho. “A quina hora ha estat?”. I un: “Devers les onze”. I l’altre: “A l’hora dels correfocs”.

Vaig quedar al balcó fins a les tres de la matinada, i mirava com ells es movien a les fosques entre les runes, dins d’una casa de la qual no en quedava absolutament res. Els llums frontals als seus cascos il·luminaven una massa amorfa amuntegada a terra. Els marcs de les finestres s’havien deformat per la calor. L’endemà, encara sortia fum. Avui, la pudor de socarrimat perdura.

«A qui pertanyen les cases?, em deman. O som nosaltres, els qui pertanyem als llocs on hem viscut? És evident que aquells llocs ens marquen. Però, hi deixam també la nostra marca? I és tan fàcil que tot desaparegui en un minut. I després caldrà ressorgir d’entre les cendres»

És estrany que això passàs just quan els mitjans parlaven tant de piròmans, referint-se als polítics i a aquells opinadors que, en comptes de fomentar el diàleg, atien odis. Però més estrany resulta el fet que, un dia després, diumenge, guanyàs el premi Planeta una novel·la titulada El incendio invisible, en el mateix moment exacte en què el nord-oest de la península es cremava. Centenars de focus despertaven el desastre a Portugal, Galícia, Astúries, la por s’escampava amb la rapidesa de les flames, que ho abraçaven tot. La gent sortia amb poals i gibrells, feia cadenes humanes per transportar l’aigua, salvava la terra com podia.

En comptes d’apagar el foc, mentrestant, els dirigents cercaven culpables. No hauria de ser al revés? Primer el que és urgent i després el que és necessari. Hi havia tants factors implicats; alguns d’externs o fruit de la irresponsabilitat global, com la sequera, el canvi climàtic. D’altres, poc estudiats: els boscos d’eucaliptus, cada cop més estesos, estan arrasant la flora autòctona, que és molt menys inflamable. La falta de previsió, la manca d’operatius, aquella vessa davant l’obligació d’estar preparat per al que pugui passar, el que segurament passarà. En definitiva, l’absència total de respecte pel terreny i les persones que l’habiten. La solidaritat de veïns i la gent des de la distància era inversament proporcional a l’empatia dels poderosos cap als afectats i les víctimes.

Mir el pis de davant, i és fàcil i terrible imaginar com deu ser perdre-ho tot. Les fotos, els mobles, els llibres, aquell univers acostumat sota el sostre de cada dia, la memòria dins l’ordinador, la roba als armaris, el vell balancí de l’àvia, el bagul de família, les cartes de quan les escrivíem en paper. Si no haguessin jugat amb foc!, pens que pensa l’al·lota que vivia allà, un mirall de mi mateixa a l’altra banda del carrer, i que va tenir el temps just de sortir corrents, quan va veure que les cortines s’encenien.

Edicions del Periscopi publicava el mes de març la tetralogia teatral de Wajdi Mouawad, autor d’Ànima, premi Llibreter 2014. Titulat La sang de les promeses, el recull reuneix les obres: Litoral, Incendis, Boscos i Cels. L’autor ens fa recordar la tragèdia que hi ha rere un mal càlcul (voluntari o no) en obviar les conseqüències d’aquell engany sobre el qual construïm la identitat pròpia. L’exili, la violència, el dolor, la recerca dels orígens desperta fantasmes i alhora ens retorna al més bàsic i fonamental, atàvic: la llar.

A qui pertanyen les cases?, em deman. O som nosaltres, els qui pertanyem als llocs on hem viscut? És evident que aquells llocs ens marquen. Però, hi deixam també la nostra marca? I és tan fàcil que tot desaparegui en un minut. I després caldrà ressorgir d’entre les cendres. Mentre crema, un només sent la impotència, la ràbia, la por. És impossible ser racional. I passat això, les emocions que ho escalfaven tot esdevenen runa humida. Perdurarà un temps la pudor de socarrim.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.