Pedro Sánchez és mal pagador. ERC i Junts faran bé de no oblidar-ho. Ara que es disposen a negociar —amb més o menys entusias-me— els seus vots a una possible investidura, serà bo que tinguin sobre la taula la pila d’incompliments del PSOE amb Catalunya. Ni la taula de diàleg ha tingut la seriositat que es prometia amb l’acord de 2019, ni les mesures contra la repressió la profunditat que es requeria. Tampoc ha arribat el traspàs de Rodalies, ni tantes altres coses que engreixen la llista de deslleialtats.
Si es té, o es vol tenir, memòria, una prioritat de l’independentisme en aquesta negociació haurà de ser obtenir garanties. Pactar mesures de força per reduir els incompliments que, de segur, arribaran. ERC i Junts decidiran on posen el llistó per donar els seus vots, si és que els donen, per tal que Pedro Sánchez torni a
ser president.
En cas que arribin els acords, siguin de màxims o de mínims, cal que es puguin presentar de forma detallada i amb mecanismes per a retre comptes. Qualsevol altra cosa és assumir que allò pactat és purament estètic. Una mera justificació d’una voluntat preexistent, la d’investir Pedro Sánchez. Si aquesta és la intenció, potser val més la pena adoptar la posició de Bildu: assumir públicament que es dona suport al PSOE a canvi de res, per barrar la dreta i l’extrema dreta, i concentrar forces a obtenir rèdits de les votacions del dia a dia, on els socialistes també necessiten els seus vots. Sempre, clar, a risc que el PSOE governi de bracet del PP.
És evident que els socialistes no cediran massa més que engrunes. Per tant, si s’accedeix a acceptar-les, cal ser radical en l’exigència del seu compliment. Si es tracta de gratar beneficis per Catalunya, cal posar contrapesos. Uns contrapesos que tindran més força si tenen com a garants els dos partits independentistes units o, per anar bé, la resta de formacions de les nacions sense estat que són necessàries per a la investidura. Fins i tot, haurien de ser aquí els diputats de Més i de Compromís, si és que els queda cap mena d’autonomia dins de Sumar. Caldria una conjura transversal de tots ells per bloquejar l’acció de govern, i
en especial els pressupostos, si passat cert temps, el PSOE no compleix.
Per davant de tot, és vital l’honestedat dels partits independentistes amb el seu electorat, cada vegada més insatisfet. Investir de nou els socialistes a canvi de promeses que no toquin el fons del conflicte català, més encara si queden en paper mullat, no faria sinó posar una catifa vermella a aquells que transiten cap a l’abstenció.
L’independentisme ha crescut quan s’ha presentat com una opció útil per als interessos dels catalans, fins i tot per a aquells que no són independentistes incondicionals, però comprenen els greuges de viure dins l’Estat espanyol. El seu deure, ara, és tornar-ho a ser. Per contra, no només creixerà l’abstenció, sinó el nombre d’aquells que desfan el camí iniciat el 2012, per tornar a votar l’esquerra defensora de la unitat d’Espanya. Si l’únic objectiu és garantir l’estabilitat de l’Estat espanyol, molts votants interpreten que el PSOE i Sumar són la millor opció. Aquest ha estat el marc en les darreres eleccions, i així ho poden haver vist, segons les dades provisionals del politòleg Jordi Muñoz, el 23% dels votants d’ERC el 2019, el 36% dels de la CUP i el 8,6% de Junts que han optat per votar aquestes opcions.
Per fer front a això, cal un projecte comú, seriositat i honestedat. Tota la resta és fer la feina a Pedro Sánchez i els seus tripijocs.
