Si no hi ha una sorpresa gegantina, quan aquestes lletres vegin la llum el PP haurà tornat a guanyar les eleccions a Espanya. Tal com ja va fer al País Valencià i les Illes. O a ciutats del Principat com Castelldefels o Badalona. Feijóo pot guanyar amb contundència. I la dreta a la dreta de la dreta ser determinant.
En Toni Castellà deia que no s’havia de tenir por a repetir eleccions a Espanya. I que s’ha de desestabilitzar el Règim del 78. Dit per ell, evidencia que Catalunya ha canviat. Si més no, part d’aquesta. Definitivament, el país ha sofert canvis que en alguns casos poden semblar fins i tot veritables metamorfosis. Ara bé, algú li hauria de fer notar que no hi haurà res a desestabilitzar, a no ser que es referís al Govern de la Generalitat.
Pot ser que el debat es redueixi a saber si Feijóo governa en solitari —el més probable— i si la investidura és de bracet de VOX o amb el PSOE més ranci. Veurem que dona de si l’estratègia del “com pitjor millor”, traduït en el “Putaerc” tuitaire que prou que s’hi ha deixat sentir els darrers quatre anys com a música de fons de discursos abrandats. Tant intranscendents com soporífers. Almenys a Madrid.
El Congrés sempre ha estat, en aquesta legislatura, caixa de ressonància. Un teatre que esperava els talls del TN o dels butlletins de les ràdios per deixar molt clar que hi havia uns true patriots i uns altres que negociaven amb el Govern espanyol i que, per tant, s’havien venut.
Cada acord que els republicans segellaven era blasmat. Els indults s’han arribat a equiparar a una mena de rendició amb un obscur rerefons, quan no s’han fet servir paraules més agrejades. La derogació de la sedició tres quarts del mateix, tot i els incontestables efectes beneficiosos per als presos de l’1 d’Octubre i per als exiliats. En el front social, la mateixa cançó, sigui en habitatge, en pensions o en l’audiovisual. Amb una militància contrària. Primer, menystenint qualsevol acord. En segon lloc, menystenint els negociadors republicans que serien uns imbècils, incapaços de trobar aigua a mar.
A Gabriel Rufián li han dit de tot. En resum, una part de l’independentisme ha concentrat les energies a carregar-se totes i cadascuna de les iniciatives de l’altre al Congrés. Sense treva, amb acarnissament i sense excepció. Ni una sola idea més que desacreditar Gabriel Rufián i el conjunt dels republicans. A l’espera que el Consell de la República implementi la independència —perquè es va votar i guanyar—, com que a
Madrid no hi haurà res a desestabilitzar i com que el Govern autonomista d’Aragonès no implementarà la independència que els soferts Puigdemont i Torra no van culminar, podria ser ben bé que ara fos el torn de fer caure el Govern de Catalunya.
Com? Doncs tornant a la pinça parlamentària amb el PSC d’Illa. Per cert, assajada el darrer any repetidament. Veurem ara els efectes beneficiosos del “com pitjor, millor”? Si el president legítim torna —aquest cop sí, segur— i motiva una catarsi que provoca no se sap ben bé què que hauria de fer trontollar el Règim del 78. Vaja, que ara sí, amb el Govern de Feijóo ho tenim a tocar.
I, per descomptat, el quart espai que dona per amortitzats els partits processistes, un espai alimentat i regat pels que ara en podrien patir més les conseqüències. El president legítim ja s’ho va sentir dir de la Ponsatí. Si és que el quart espai cristal·litza en candidatura electoral no processista. Que tampoc no se sap a l’abstenció han sortit escaldades. I que la darrera experiència, Primàries tampoc es pot dir que ho petés.
