No sé si, perduda en un bosc amb una brúixola, sabria trobar el camí de tornada. Sé que amb un mapa em costaria força. M’agraden molt, els mapes. Els mire i els remire, però no se m’enganxen a la memòria i ja fa anys que he desistit d’aprendre geografia. Quan he de viatjar els consulte, però tot seguit els oblide. M’agradaria que fos d’una altra manera, però no hi puc fer res. Pel que fa a l’escriptura, em passa ben bé igual. No sé dibuixar mapes: primer contaré això, després anirà allò, ací enclavaré una ciutat, allà una muntanya ben alta.
M’he d’apanyar amb la brúixola, confiar en l’imant que m’atrau sense saber ben bé per què, que assenyala un nord magnètic. Però la brúixola de què us parle no és aquell giny magnètic que m’aprofitaria en el bosc, sinó els llibres que s’escampen a la taula sense una relació aparent entre ells, però que, a mesura que els llig i els rellig conformen un dibuix imaginari i arbitrari al cel de la meua imaginació com una constel·lació.
M’agradaria poder dir que assenyalen un camí, però no passa sempre. Navegue entre ells i els visite, grate la seua terra com les gallines a la recerca de matèria fèrtil que continga insectes nutritius i sol passar-me que, en algun moment, trobe una mina de diamants. Perquè hi ha llibres que actuen en mi com una sonda acústica, que, llançada a la mar, fa un sondeig de profunditat. Desvetlen dins meu un nord, l’agulla vibra i, ara sí, assenyala un camí que encara no sé on em durà. Sent una gran reverència per aquests llibres.
Són llibres que m’empenten a escriure, són llibres que em fan somiar en una terra fecunda de gemmes que, amb un treball minuciós d’orfebreria, ben tallades i polides, podran esdevenir literatura. Somie una vella que podria ser la meua àvia allitada en un hospital estrany, amb ma mare al costat que li té cura, amb una serp que agafe entre les mans i que em mossega, amb un home nu al llit del costat de l’àvia que ara miraculosament parla i, uns instants, diu allò que em cal saber.
Quan em desperte no recorde la saviesa que la vella m’ha volgut transmetre, però sé que l’escandall ha tocat fons, que el plom m’arrossegarà a les profunditats necessàries i que, d’alguna manera, aconseguiré trobar el camí en aquell silenci d’aigües abissals, en aquell bosc espès, en aquelles terres incertes que són els aiguamolls, perquè la creació no és sinó això, moure’t en terrenys desconeguts i foscos, a les palpentes, acarant els perills, fugint de la seducció de les sirenes que amb el seu cant et mostren l’itinerari dibuixat en uns altres mapes. Vas amb la brúixola i t’empatolles, t’enfangues, l’erres, quasi t’ofegues en aquelles fondàries, tornes al mateix punt, arrenques de nou, caus en paranys insospitats, te’n surts.
Amb sort, temps i esforç, a poc a poc vas fent el propi mapa, amb camins i dreceres, oceans i noms de països, amb glaceres i rius i muntanyes. El mapa d’un món. Amb habitants que aprens a estimar. Un mapamundi complet que ha begut de molts mapes, però que ara és teu. Un temps sents la satisfacció d’haver arribat en algun lloc. Breu. Al cap de poc et demanes si era aquell el nord que buscaves. Tornes a traure la brúixola.
