El Tribunal Constitucional (TC) emetia una sentència dijous passat amb la qual derogava la llei basca que contempla l’ús del castellà en els documents oficials municipals només en els casos en què els regidors o funcionaris que els han de redactar no coneguen l’èuscar. La decisió no és sorprenent, tal com es constata en els diaris bascos que se n’han fet ressò, però no per això deixa de ser una nova aberració contra les llengües no castellanes de l’Estat i contra la pluralitat que la mateixa Constitució diu respectar.
El TC considera inconstitucional l’exigència de l’ús prioritari de l’èuscar als ajuntaments d’Euskadi perquè, segons el mateix tribunal, aquesta norma atempta contra els drets lingüístics dels membres dels consistoris en tant que “se li dona un tracte preferent a l’èuscar al mateix temps que es menyspreen els drets lingüístics” de qui vulga utilitzar el castellà.
Sobre el paper l’argument és molt clar, però el context espanyol evidencia com de discriminatòria és aquesta decisió. L’Estat espanyol, a través de tots els seus vessants –el mediàtic, el judicial, el polític, l’educatiu i l’institucional– s’ha encarregat de fer córrer la brama d’un bilingüisme presumptament amable i just que no fa, sinó, atemptar directament contra les llengües que el mateix Estat espanyol ha convertit en minoritzades.
Només cal comprovar el terreny que han perdut l’èuscar, el català i el gallec –i altres llengües no oficialitzades com ara l’asturià o l’aragonès– durant els segles en què Espanya, des que es va convertir en un Estat modern, ha anat imposant el castellà a cada racó de la vida pública dels territoris no castellans.
Segons dades del Govern basc, el 34% dels habitants d’Euskal Herria coneixen la seua llengua autòctona. No cal dir que el 100% dels habitants d’aquest país coneixen a la perfecció el castellà. Aquesta paradoxa no és gens casual: és el resultat d’una política d’imposició calculada durant segles.
Com a exemple, ara fa menys d’un any, al municipi navarrès d’Aranguren, a tocar d’Iruña, va ser descoberta la coneguda com a “mà d’Irulegi”, una peça arqueològica trobada en un jaciment poblat de l’Edat de Ferro, del segle I abans de Crist, que portava inscrites unes paraules en èuscar. Avui, en aquest municipi navarrès ja no queden bascoparlants autòctons. Patxi Salaberri, acadèmic de l’Euskaltzaindia, la màxima institució de la llengua basca, a més de catedràtic de Filologia Basca a la Universitat Pública de Navarra, apuntava que els últims parlants autòctons de l’èuscar en aquesta localitat van morir a inicis del segle XX. De fet, el 1863, Louis-Lucien Bonaparte, nebot de Napoleó, va identificar aquesta zona com a euscoparlant dins del seu estudi. No cal dir que si aquesta recerca lingüística l’haguera dut a terme mig segle més tard el resultat hauria sigut ben distint.
És precisament per això que qualsevol mesura per incentivar l’èuscar, el català, el gallec o qualsevol altra llengua no castellana és insuficient. És precisament per això que als ajuntaments bascos s’exigia per llei la redacció de documents en èuscar, una llengua que disposa de poc més d’un milió de parlants davant els centenars amb què compta el castellà. I és precisament per això que el TC, continuant amb la tradició espanyola, s’entesta a discriminar l’èuscar aplicant el supremacisme més letal disfressat, això sí, d’una presumpta igualtat lingüística que no és tal.
Perquè la igualtat lingüística no es defensa acabant amb el model d’escola catalana, buidant de competències les oficines de drets lingüístiques o imposant quotes de castellà a les aules. Així, tot just, el que es fa és atacar la diversitat, i és el que fa la justícia espanyola sempre que en té l’oportunitat.
