El paper més galdós de tots a Barcelona l’han fet els Comuns d’Ada Colau. Clar que sempre podran evocar aquell Lazarillo de Tormes que es casa amb una criada molt amiga de l’arxipreste per tenir el plat a taula. Allò de Luis de Góngora ¡Ande yo caliente y ríase la gente!.
Quan el regidor Jordi Martí abjurava la vigília de qualsevol pacte amb el PPvade retro Satanàs semblava creïble. La memòria és fràgil i no vam voler recordar que Ada Colau el maig de 2019 havia fet exactament el mateix davant la possibilitat de ser investida amb els vots de Manuel Valls - Ciudadanos.
Des del punt de vista d’allò que representen els Comuns va ser infinitament pitjor l’estocada a Ernest Maragall el 2019. Una mala jugada que per diversos motius els republicans van deixar passar sense gaires escarafalls. Perquè Trias ha abanderat l’anticolauisme el 2023. Val a dir que en pugna amb Jaume Collboni, que va deixar el Govern poc abans de les eleccions abjurant de les polítiques del Govern de Colau malgrat que també havia estat el seu.
Però Maragall no només no es va presentar com l’antònim de Colau el 2019, sinó que tampoc ho va fer el 2023. Però, tot i així, els Comuns van decidir trinxar el que hauria estat el primer govern sobiranista i d’esquerres de la història sense Junts (o CiU) ni PSC. Els va poder l’afany de poder per damunt de tot, aferrats a Collboni com un salvavides. El socialista és qui va cuinar l’acord amb l’exministre francès que arrossegava un passat considerat xenòfob. A Barcelona, Valls hi va trobar protagonisme, amor i diners. Molts diners. Encara que va fracassar en el seu intent de ser alcalde de Barcelona.
Els Comuns van sacrificar els principis el 2019 per seguir al capdavant de l’alcaldia. I van llençar tota coherència a les escombraries. El 2023 hi han tornat. Aquesta vegada in extremis i havent d’ocultar allò que el 2019 no van tenir cap necessitat de fer, que seguien al Govern per la porta del darrere.
Els Comuns no han deixat d’afirmar que, si tot aquest despropòsit s’ha esdevingut, ha estat per la negativa d’Ernest Maragall a acceptar un acord amb Collboni i Colau. I és rigorosament cert. Maragall no ho va voler. Ja va tancar les portes a Collboni en la campanya. No a Colau, a qui semblava haver indultat. Però sí a Collboni, artífex de tota la trama ordida amb Valls el 2019. Però, tot i així, hi ha hagut un mantra de guerra que no ha deixat de repetir-se. És la cantarella habitual de la dreta nacionalista, que afirmava com una veritat irrefutable que Maragall pactaria amb Collboni si sumaven.
Era una mentida. L’altra gran mentida d’aquestes eleccions. Aquesta de Junts i el seu entorn. La veritat era que qui volia pactar amb Collboni, el candidat més ben valorat per les elits de la ciutat, era Xavier Trias. El mateix Trias ho ha explicat sense pèls a la llengua, en un exercici de sinceritat que l’honora. La seva prioritat va ser des de la mateixa nit electoral pactar amb Collboni. Si aquest pacte no es va produir, ho ha explicat repetidament Trias, és perquè Collboni volia almenys dos anys d’alcaldia. I perquè, a continuació, la predisposició de Maragall per arribar a una entesa va ser tal que Trias se’n va acabar enamorant.
Trias estava enfadat, decebut i frustrat a la investidura. Havia de ser el seu gran dia i va ser la seva immerescuda cerimònia de comiat. Prioritzava Collboni i va acabar sent amb Maragall. “Que us bombin” va esclatar.
