Dijous passat, el Comitè de Drets Humans de l’ONU va indicar amb un dictamen que l’Estat espanyol va violar, ni més ni menys, els drets polítics del president català a l’exili, Carles Puigdemont. No és la primera vegada que la màxima institució internacional s’expressa denunciant la parcialitat de l’Estat espanyol en la seua actuació contra l’independentisme català. A l’estiu del 2019, el grup de treball sobre les detencions arbitràries d’aquesta entitat ja va demanar que els aleshores presos polítics Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Dolors Bassa foren posats en llibertat perquè consideraven que el seu encarcerament havia sigut arbitrari. Poc després l’ONU també va sentenciar que Espanya havia violat els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull. Fa ben poc l’ONU també va acreditar persecució de l’Estat espanyol contra Esquerra Republicana. I sempre, en tots els casos, l’ONU, tot i instar l’Estat que adopte totes les mesures necessàries per a evitar noves situacions similars en un futur, no ha rebut cap resposta. Cal esperar que, en el cas del president Puigdemont, l’Estat espanyol tornarà a guardar silenci.
El dictamen sobre el president a l’exili és especialment significatiu. Sobretot perquè no es refereix, o almenys no directament, a una situació d’encarcerament, que sempre són les més delicades i les més urgents de resoldre. Aquesta resolució fa referència a la investidura a la qual s’havia de sotmetre el president Puigdemont al gener del 2018 després que la seua candidatura fora la més votada entre les opcions independentistes a les eleccions del 21 de desembre del 2017. La justícia espanyola va pressionar al màxim, amb amenaça repressiva inclosa també per part del PP –que va recordar al president del Parlament, Roger Torrent, que tenia dos fills perquè es pensara molt bé si permetia la sessió a la cambra–, per a evitar una investidura a distància del president que aleshores ja havia marxat a l’exili. L’únic objectiu de fer presencial aquesta investidura era arrestar el president. I tot i que l’ONU deixa clar que Puigdemont no va veure els seus drets vulnerats per impedir-li ser investit telemàticament, admet que el fet de tornar a xafar territori espanyol hauria suposat la seua detenció “immediata”. “L’única manera de prevenir la violació dels seus drets era mantenir-se fora del territori espanyol”. Mai no s’havia fet un reconeixement tan clar de la lluita a l’exili.
Concretament, el dictamen diu que l’Estat va vulnerar “el dret a la participació política” del president Puigdemont, un dret que és “l’essència de tot estat democràtic”. Però ja s’ha vist que a l’Estat espanyol l’essència de tot estat democràtic és secundària si del que es tracta és d’acabar amb l’independentisme català. Els tribunals alemanys, britànics, italians i belgues ja han denegat diverses euroordres d’extradició fins al punt que el magistrat Pablo Llarena no s’atreveix a moure fitxa preveient una nova negativa que deslegitime la seua actuació. I mentre tot això ocorre, a Espanya no es debat la manera de com millorar la qualitat democràtica de l’Estat, sinó que es posa sobre la taula la il·legalització d’EH Bildu, tal com en el seu dia Pablo Casado va plantejar una estratagema barroera per a poder il·legalitzar els partits independentistes.
Per acabar-ho d’adobar, el dictamen de l’ONU s’emetia el mateix dia en què transcendia, amb l’aixecament del sumari de la causa contra el Tsunami Democràtic, que la justícia suïssa s’havia negat a col·laborar amb l’espanyola en aquest cas per tractar-se d’una “causa política”, sense cap organització criminal o terrorista, tal com plantejava la justícia espanyola.
Tal com deia el mateix president Puigdemont en un comunicat, “és el moment que l’Estat espanyol prengui decisions ja. Ja fa massa temps que dura”.
