Divendres passat es va iniciar la campanya per a les eleccions que se celebraran al 28 de maig. Més enllà de les urnes que es dipositaran arreu del país –les municipals a tot arreu i les autonòmiques al País Valencià i a les Illes–, la data servirà també per a prendre el pols al moment polític que es viu arreu de l’Estat. La campanya es disputa, en bona part, enmig de la polarització que la dreta espanyola acostuma a instaurar per a generar por i obtenir suports basant-se en premisses falses que contribueixen a una desorientació entre l’electorat que els afavoreix.
Per posar un exemple, al País Valencià el PP –i no cal dir que l’extrema dreta de Vox també– ha dedicat bona part del seu discurs a parlar de l’amenaça –evidentment inexistent– d’un procés independentista valencià en marxa des de l’arribada del Botànic al 2015. Aquest argument serveix per a mirar d’atacar l’ensenyament del català a l’escola i arraconar la llengua dels valencians allà on es pot recuperar: a les aules. I relacionar, així, de manera maldestra la llengua del país amb un projecte polític inexistent a les institucions.
Mentre el PP i Vox juguen a aquest joc, també visible a les Illes Balears amb un discurs en què es qualifica l’exigència del català a l’administració com una “imposició” intolerable, la dreta espanyola evita parlar dels problemes que sacsegen la societat occidental i que aquest espai polític no està disposat a solucionar. Els preus de la vivenda s’han elevat de tal manera que l’emancipació juvenil cada vegada és més utòpica. Els esforços duts a terme per les administracions d’esquerres per a mirar de pal·liar aquest problema –tot i que no sempre s’han mostrat efectius– han sigut desprestigiats per una dreta espanyola que basa el seu discurs en la rebaixa dels impostos, que serveixen tot just per a protegir els més desafavorits.
Alhora, per a la dreta espanyola la clau d’aquestes eleccions és, senzillament, sobredimensionar les presumptes contradiccions del Govern espanyol. Però hi ha, també, espais en què el seu discurs no té cap efecte i els problemes reals condicionen els programes electorals. És tot just on la dreta espanyola té menys possibilitats, i és per això que allà on aconsegueix imposar els termes del debat és on té més opcions de guanyar.
A la ciutat de Barcelona, per exemple, la dreta espanyola continua aspirant, senzillament, a obtenir una representació escassa. Mentre les propostes electorals giren al voltant de l’habitatge, del comerç local, del model turístic o de la cultura, la dreta espanyola continua sense fer forat amb el seu soroll. A la resta de les capitals catalanes aquest espectre tampoc no serà decisiu, i ho serà encara menys al País Basc, on el PP podria quedar sense representació en ajuntaments tan importants com el de Bilbao, el de Sant Sebastià o a la Junta General de Biscaia. En aquestes institucions tampoc no entraria Vox, i a Navarra es dona per segur que la dreta espanyola tradicional, representada per UPN, continuarà a l’oposició i no sumarà majoria a la ciutat de Pamplona.
En aquests territoris, la dreta espanyola s’ha quedat sense arguments després de la fi de l’activitat armada d’ETA i miren de viure d’un passat que, a ulls dels electors i de la realitat, no existeix. Quan el debat sobre la realitat s’imposa sobre el de la tergiversació, PP i Vox es queden sense opcions. L’entrada d’aquests dos partits als governs valencià i balear, així com als ajuntaments més destacats, suposaria un retrocés històric ben difícil de revertir. Fora bo, si aquest desenllaç no es dona, que les esquerres foren capaces de marcar una agenda pròpia que servisca per a arraconar el marc mental que la dreta vol imposar i amb què vol guanyar les eleccions. En territoris com Catalunya o el País Basc s’ha aconseguit, i cal treballar en aquesta direcció perquè la política recupere el nivell que mereix i no es veja sotmesa als paradigmes reaccionaris dels qui volen tornar enrere.
