Desconnexió climàtica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Catalunya serà un forn”. Aquest era el titular que obria, a tota pàgina, la portada del diari gratuït 20 minutos després de la presentació del primer “Informe sobre el canvi climàtic a Catalunya en 2005”. Un any abans que Al Gore llançara el seu documental Una veritat incòmoda i que l’economista Nicholas Stern, per encàrrec del Govern britànic, donara a conèixer la influència sobre l’economia mundial de l’escalfament global. I dos anys abans que les Nacions Unides donaren a conèixer el seu quart informe sobre el canvi climàtic, el qual va advertir, amb un 90% de certesa, que l’actual increment tèrmic de la superfície del planeta és provocat per l’increment de les emissions d’efecte hivernacle.

El Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya (CADS) va ser pioner a promoure l’anàlisi en profunditat del canvi climàtic a escala local, a fi d’aglutinar la recerca desenvolupada en disciplines diverses per arribar a una diagnosi multidisciplinària, sinó també per orientar polítiques autonòmiques d’adaptació i mitigació d’aquest fenomen global amb una rellevant petjada en l’economia, la salut, la biodiversitat i la justícia Nord-Sud. El 2002 es va posar en marxa aquest estudi prospectiu sobre els seus possibles efectes en àmbits estratègics, elaborat amb la col·laboració del Servei Meteorològic de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans i el 2016 es va presentar el “Tercer informe de canvi climàtic”. Si la primera edició comptava amb una cinquantena d’experts, l’última ha aglutinat més de 150 veus de la comunitat investigadora, la implicació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic i del Grup d’Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), a més del suport de la Caixa.

El lideratge del CADS, actualment dirigit per l’ambientòleg Arnau Queralt, ha estat pioner i valent, alhora que ha encarat amb professionalitat, sempre de la mà de científics i científiques, un repte de magnitud global en l’àmbit proper del territori català, per conèixer-ne l’empremta i avançar actuacions. “És l’hora dels polítics”, va afirmar a València el secretari general de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, al novembre de 2007, quan es va pactar el resum executiu del “Quart informe de canvi climàtic” del Panell Intergovernamental de l’ONU (IPCC). Perquè l’acord científic va ser unànime sobre l’origen antròpic d’aquest escalfament global.

Assumint aquest compromís polític, i gràcies al treball avançat pel CADS durant quinze anys, el Parlament català va aprovar el passat juliol —abans de la llei de transitorietat— la llei catalana de canvi climàtic, avançant-se a altres normes autonòmiques en la matèria, fins i tot, a l’estatal, impulsada des de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat, dirigida per Josep Rull. I fent possible una autèntica desconnexió climàtica. Euskadi i Andalusia disposen avantprojectes de normativa que encara no han prosperat, mentre que les illes Balears encara i treballen. Fins a mitjan octubre estarà obert el procés de consulta pública previ a l’elaboració de l’avantprojecte de Llei de Canvi Climàtic i Transició energètica obert pels ministeris d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient i d’Energia, Turisme i Agenda Digital. El Govern valencià, tot i el canvi cap a l’esquerra, ha optat per una política climàtica de perfil molt baix, centrada en una Estratègia Valenciana davant el Canvi Climàtic 2013-2020 heretada del Partit Popular, en revisió durant aquesta mitja legislatura comandada pel Pacte del Botànic.

Revista ‘Nature’, ciència i independència

Fiscalitat ambiental, un 40% de reducció d’emissions de CO2, un sistema d’avaluació de la petjada del carboni o un Fons Climàtic són algunes de les iniciatives incloses en la llei catalana articulada amb cinc finalitats prioritàries: transició cap a una economia baixa en carboni; reforçament d’estratègies; garanties de coordinació de les administracions i foment de la participació ciutadana o potenciar el protagonisme català en fòrums i projectes globals de cooperació. El quart d’aquests eixos és: “Esdevenir un país capdavanter en la investigació i aplicació de noves tecnologies, i reduir la dependència energètica de Catalunya de recursos energètics externs”.

La investigació, precisament, ha estat una de les claus en els debats previs al primer d’octubre. Universitats i centres de recerca de Catalunya van estar incloses per pel Ministeri d’Hisenda i Funció Púbica en una llista d’entitats financerament intervingudes. Les institucions afectades van criticar que la decisió “posa en risc l’activitat acadèmica i de recerca —també finançada per la Unió Europea o fons privats— i malmet tant la reputació com la credibilitat”. Fins i tot, l’editorial de la revista Nature va abordar aquesta polèmica, i així va internacionalitzar el debat sobre la ciència en la transitorietat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Maria Josep Picó
Maria Josep Picó

Periodista ambiental i divulgadora científica.