La setmana passada es va fer públic que el Papa Francesc permetrà votar les dones en el pròxim sínode dels bisbes. Tant les dones com les persones laiques que fins ara han participat com a oients a les reunions dels bisbes per tractar els afers més importants de l’Església catòlica podran votar, i el seu vot serà tan vàlid com el de qualsevol bisbe. Aquest col·lectiu representarà el 25% de l’assistència al sínode.
No és la primera mesura progressista, ni possiblement tampoc l’última, que el Papa Francesc ha impulsat des que va accedir al Vaticà el 2013. El màxim representant de l’Església també ha plantejat revisar el celibat sacerdotal, assenyalant que aquesta tradició pot desembocar en masclisme i recordant que en altres casos aquesta pràctica no existeix. També ha negat que l’homosexualitat siga un delicte, ha assegurat que els homosexuals han de poder rebre la comunió confirmant que “l’Església és per a tots” i fins i tot s’ha atrevit a qüestionar el relat de la dreta mediàtica espanyola. Així ho va fer quan al setembre del 2021, en una entrevista a la COPE amb Carlos Herrera, el locutor va interpel·lar el pontífex sobre la situació de Catalunya i aquest li va respondre que “la clau en qualsevol país amb aquest tipus de problemes és preguntar-se si s’ha reconciliat amb la seua pròpia història”. I concloïa: “no sé si Espanya està totalment reconciliada amb la seua pròpia història, sobretot la del segle XX. I si no ho està, n’ha de fer un pas”. A més a més, el Papa deia que “la unitat nacional mai no s’aconseguirà sense la reconciliació dels pobles”.
Aquestes paraules, tot i que quedaven lluny de defensar la causa catalana, van ser interpretades com una ofensa per part del nacionalisme espanyol, que també es va ofendre quan el Papa Francesc, en el context del segon centenari de la independència de Mèxic, va qüestionar l’obra colonial espanyola justificada com una “evangelització”. Aquest fet va despertar les crítiques de polítics tan rellevants com Isabel Díaz Ayuso, l’ultradretà Iván Espinosa de los Monteros o l’expresident espanyol José María Aznar, que arribaven a retreure al Papa fer aquestes declaracions quan ell és “catòlic, parla espanyol i fill d’un llegat com el nostre”, segons va dir la presidenta de la Comunitat de Madrid.
Són exemples de la incomoditat que un Papa progressista genera en uns determinats sectors que no volen que res avance. Els mateixos sectors que no celebraran que les dones puguen influir més en l’Església catòlica, un àmbit històricament hermètic per a la meitat de la població mundial en una “casa” que, com acostuma a dir el mateix Papa Francesc, ha de ser “la de tothom”.
Amb 86 anys, el Papa acumula una dècada al Vaticà i no ha descartat abandonar el seu càrrec si l’envelliment li impedeix exercir-lo amb normalitat. Siga quin siga el seu final, ha demostrat, com pocs dels seus antecessors ho han fet, que una altra manera de conduir l’Església i de difondre la fe cristiana és possible. Com també és possible una Església diferent a la que tradicionalment ha mantingut el domini a l’Estat espanyol. El Papa Francesc ha denunciat els excessos de l’Església, l’acumulació injustificable de patrimoni i de riquesa i unes pràctiques que, tot i les seues intencions, no ha pogut revertir en aquests anys de mandat.
De fet, una de les principals crítiques que ha rebut ha sigut la seua incapacitat per a reformar l’Església tant com volia. Cal recordar que el Papa no juga sol la partida: al davant té eclesiàstics ben influents que repudien les seues idees. I que entre les seues funcions també hi ha la de mantenir unida la institució més antiga de la història. Però siga com siga, la llavor que ha plantat representa l’esperança que l’Església pot ser molt més del que havia sigut fins la seua arribada.
