De vegades, els pronòstics, també els pitjors, es compleixen. Davant la posició decidida del Govern per seguir el mandat popular i celebrar el referèndum, també hem vist l’obstinació del Govern espanyol a impedir-ho. A qualsevol preu. No ho han aconseguit, però. I les accions policials han deixat imatges colpidores, dramàtiques, esgarrifoses. Repugnants. Tal com ha dit el president Carles Puigdemont, “les quotes de vergonya a què ha arribat l’Estat espanyol l’acompanyaran sempre”.
Al llarg de l’1 d’octubre, la repressió —més desmesurada que mai— va commocionar un poble que només volia poder decidir el seu futur. Amb el mateix menyspreu —aquesta vegada, però, també amb violència física— que durant anys i panys s’ha respost a les demandes de la societat catalana per trobar el seu encaix dins de l’Estat espanyol. Aquestes actuacions no han estat més que el reflex dels comentaris als mitjans que no s’han estat mai de comparar l’independentisme català —abans el nacionalisme més moderat— amb el totalitarisme. Han estat l’obediència a aquella crida, “a por ellos”, tan sincera com escruixidora, pronunciada quan la Guàrdia Civil marxava per aixafar “la revolta catalana”. Accions gratuïtes d’un Estat que, mentre tacava de sang els col·legis electorals, emetia des dels seus canals públics programes i documentals més comuns de les matinades, quan l’audiència és nul·la.
En contraposició a aquesta actitud, la del poble català. Una enteresa i valentia que mereixen tot el nostre agraïment. Per als qui van organitzar una jornada electoral amb tots els elements en contra. Agraïment a la gent. Per somriure, alçar braços i llançar clavells davant les amenaces policials. Gràcies per contenir la gent que, en moments de màxima tensió, han pogut caure en les provocacions i no ho han fet. Gràcies per l’humor i per la ironia. Gràcies per mantenir la màxima calma enmig de la pitjor tempesta. Gràcies per donar una lliçó al món i per evidenciar que, en aquesta pel·lícula, sí que hi ha bons i dolents. Ni el relativisme més interessat pot discutir-ho. Gràcies, en definitiva, per ser coherents fins a les últimes conseqüències.
Ara, tanmateix, el punt substancial són els escenaris que s’obrin. De primer, quan aquesta revista es trobe amb els seus lectors, haurà tingut lloc una vaga general en protesta per la violència de l’Estat. I aquesta mateixa setmana, es produirà una Declaració Unilateral d’Independència (DUI) que done veu a la voluntat de milions de persones que han estat mobilitzant-se i que, sota condicions aberrants, han dipositat el seu vot a les urnes. La resposta de l’Estat podem intuir-la, però Europa no pot romandre de braços plegats. Cal recordar que, no sense suspicàcies, la Unió Europea va ser guardonada el 2012 amb el premi Nobel de la Pau després de mig segle de pau. Els premis no són només una medalla per lluir: són una responsabilitat. I Europa, després de molt de temps de silenci especulatiu, té l’oportunitat de dir-hi la seua davant d’un problema que l’afecta plenament. Segon. La resta dels Països Catalans no es poden mantenir de perfil en aquesta situació. Les mostres de solidaritat vistes a València, Palma, Alcoi o Maó són un bon símptoma, poden contribuir al despertar. Perquè els pobles que callen davant els actes de prepotència s’exposen a una subordinació angoixant. Això que fan contra uns altres ho podran fer qualsevol dia contra ells. Ateses les evidències, Catalunya ha de marxar. I fer un camí que, gràcies a Rajoy, ja no té retorn.
