L'antic —i de mal record— president espanyol José María Aznar no la va encertar quan va dir que abans ens dividiríem els catalans que no trencaríem Espanya. Ja ho vaig explicar aquí mateix el 30 de març de 2021. O, si més no, no s’ha pogut confirmar la profecia perquè encara pertanyem a Espanya. I és que Aznar es referia a una fragmentació social entre independentistes i unionistes que, més enllà de la discrepància política expressada democràticament cada vegada que se n’ha tingut ocasió, no s’ha produït.
Efectivament, només excepcionalment i encara com a resultat de la violenta repressió o de la provocació directa de partits com Ciudadanos, hi ha hagut alguns moments de tensió. Però, en conjunt, el procés independentista ha produït els episodis més notables d’unió nacional. Sobretot, una unió demostrada reiteradament en les grans manifestacions de l’Onze de Setembre, i més notablement, malgrat totes les adversitats, amb la participació de més de dos milions de catalans al referèndum del Primer d’Octubre de 2017. I, com a culminació d’aquesta unitat nacional, les encara més nombroses concentracions del 3 d’octubre i la participació d’un 80% dels convocats a les eleccions del 21 de desembre, tot i el seu caràcter irregular, el context autoritari, repressiu i d’amenaces en què es van celebrar. És a dir, que la resposta democràtica, popular i institucional, va mantenir unida —en la diversitat pròpia d’una societat oberta i plural— la nació que Aznar volia trencada.
S’ha preferit malbaratar el 52 per cent de majoria independentista parlamentària en nom de suposades particulars estratègies partidistes
El que Aznar no havia imaginat —i aquí va fer curt— és que qui es dividiria i s’acabaria confrontant amb una violència política forassenyada seria l’independentisme mateix. I ho dic sobretot —però no només— per uns partits que mai no han anat de bracet. La consulta del 9N de 2014 es va salvar a l’últim minut, tot i la resistència d’ERC. La candidatura de Junts pel Sí es va tornar a salvar a darrera hora també amb ERC fent-hi morros. La legislatura del 2015 va poder engegar pels pèls, amb la CUP posant-la en risc i gràcies a l’enretirada de Mas. I al referèndum de l’1-O de 2017 s’hi va arribar amb un grau intern de desconfiança i desunió dins del govern tan brutal que, en molt bona part, explica el fracàs posterior de la gestió d’aquella gran victòria popular.
Però si era ingenu imaginar que els partits independentistes renunciarien al seu combat per l’hegemonia o per condicionar-la, el que era més difícil de preveure és que de la lògica rivalitat es passés a un enfrontament de dimensions bíbliques. Com en l’episodi de Salomó —o pitjor: a diferència del seu final—, l’independentisme partidista ha preferit que es partís pel mig la criatura que no pas que es mantingués viva cedint-ne la custòdia, ni que fos provisionalment, a una de les parts. S’ha preferit malbaratar el 52% de majoria independentista parlamentària en nom de suposades particulars estratègies partidistes abans que salvar el compromís de fer la independència. I el resultat, que ja vaig entreveure a la vista la dinàmica preelectoral del febrer de 2021 —vegeu “Les eleccions més inútils” a EL TEMPS de 2 de febrer—, i que ara em sembla irreversible després de tanta feblesa, serà la victòria d’un PSC més espanyolista que mai —rieu-vos d’allò del sucursalisme!—, i una derrota humiliant de la majoria sobiranista. Imperdonable.
