A vint dies de la primera data que el Govern de la Generalitat de Catalunya va fixar per celebrar les eleccions al Parlament encara no sabem del cert si serà aquesta o no la definitiva. Encara massa a poc a poc, ens anem adonant que les nostres institucions pinten ben poca cosa. Sabíem que les competències autonòmiques eren molt limitades. Però que al cap de pocs mesos de l’aprovació del segon Estatut d’Autonomia que les havia de blindar, el Gobierno espanyol pogués decidir si s’havia o no de fer una hora setmanal més de classe de castellà a les escoles, va quedar en evidència la inutilitat de tots aquells afanys negociadors. Després, amb la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, encara més. I, definitivament, amb l’aplicació del 155 i la suspensió del Govern i el Parlament, ja no en va quedar res de l’autonomia, si és que mai hi havia hagut res de veritat.
El problema fonamental que tindrà la tretzena legislatura del Parlament de Catalunya serà l’escassíssima legitimitat des de la que haurà de treballar. Se celebrin al febrer, al març o al maig, les eleccions de la que haurà de ser la XIII legislatura, serviran de ben poc. O, en tot cas, no serviran per allò que se n’espera. El fet que, per segona vegada, no sigui el propi president del Govern qui les convoqui ja és començar amb mal peu. Però a aquesta irregularitat d’arrel, encara n’hi hem de sumar tot d’altres. Així, les condicionaran el context pandèmic que limitarà la participació electoral, sobretot si finalment se celebren el 14-F, en un moment d’alt risc de contagi. Que la participació a les darreres eleccions a Portugal hagi estat del 38 per cent és tota una premonició d’allò que passarà aquí.
Tampoc no hi haurà ajudat el titubeig de dates. Els processos que passen pel vot per correu o des de l’estranger es poden veure radicalment afectats, tant si es manté la data inicial com si l’ajornament obligués a repetir les sol·licituds. I els processos d’actualització del cens, d’assignacions de taules, els canvis d’espais per garantir la seguretat i encara les incerteses en les lògiques de campanya, crearan un gran clima d’incertesa. Ja planyo als comunicadors que, en aquestes circumstàncies, hauran de pensar eslògans i preparar debats!
Tot això se suma a un escenari en què ja era de preveure un increment de l’abstenció, particularment en relació a l’anterior convocatòria del 21-D de 2017. Llavors, el clima d’alta polarització va portar independentistes i unionistes a establir un rècord de gairebé el 80 per cent de participació. Des d’un punt de vista comparat, una veritable anomalia. Però és que les mateixes candidatures de 2021 ja anuncien una gran agitació. Vegeu el relleu forçat i precipitat d’Iceta per Illa; la pispada a C’s de Roldán pel PP; el fitxatge de la tertuliana freqüent Grau per C’s; la tensió als Comuns-Podem per ser a l’oposició aquí i al govern allà, l’acord entre la CUP i Guanyem -si és que arriba viu a la cita electoral-, i encara la incògnita de l’aparició en escena de Vox. I per no assenyalar ningú a més en concret -les sensibilitats estan a flor de pell-, la confusió de projectes i l’explosió de l’antic espai independentista en mitja dotzena de sigles velles i noves. En aquesta ocasió, decidir el vot serà com voler tenir punteria amb una escopeta amb la mira desviada i pretendre encertar un d’aquells ànecs de fira que no paren de córrer.
Fer previsions de vot, a hores d’ara, és més ociós que discutir sobre el sexe dels àngels. Les proporcions de vot indecís són monumentals i la de vot canviant, estratosfèriques. I ho seran fins a darrera hora. La clàssica apel·lació al vot “útil” a hores d’ara ja és un acudit. La informació sobre les enquestes actuals hauria d’anar entre la informació del número de l’ONCE i el de la 6/49. Sigui quins sigui els resultats, la primera dificultat serà que, a causa de tots els condicionaments que els hauran determinat, ningú els reconeixerà la capacitat de representar la voluntat popular. Tothom s’atribuirà el greuge del canvi o no de data, el de la por a la pandèmia o el de la divisió del seu espai per explicar els resultats insuficients o directament els mals resultats. I, amb tot això, poseu-vos a fer aliances per sumar febleses i poder governar davant de desafiaments titànics.
Els qui tenien tanta pressa a fer eleccions el més aviat possible per guanyar estabilitat i efectivitat -ara penso en patronals i sindicats, per exemple-, quedaran ben retratats. Els qui van ajudar a desestabilitzar el president Quim Torra i el seu govern esperant més efectivitat, ves que no l’acabin enyorant. En tot cas, i per si encara tingués sang a les venes, la tretzena legislatura pot ser la del definitiu dessagnament del sistema autonòmic. Francament: cal anar pensant en l’endemà.
