Les eleccions celebrades a Andorra el passat 2 d’abril deixen marge a diverses lectures. En primer lloc, el resultat va ser el millor possible per a Demòcrates, la formació liderada pel cap de Govern actual, Xavier Espot, que podrà estirar el seu mandat governant amb una majoria absoluta de 16 sobre 28 diputats.
Demòcrates ha aconseguit aquesta xifra, sobretot, gràcies al seu treball a peu de territori, establint pactes a les parròquies per a garantir-se una xifra d’escons que assegurava la seua majoria. A Andorra hi ha un sistema propi de votació basat en dues urnes, la parroquial i la nacional. De cadascuna d’aquestes urnes ixen 14 diputats, que sumen els 28 que integren el Consell General, nom que rep el parlament del coprincipat. Les urnes parroquials trien els representants de cadascuna de les set parròquies que formen el territori, elegint dos diputats per cada districte, i Demòcrates s’ha imposat en sis d’aquestes set demarcacions, assegurant-se així 12 representants, als quals cal sumar els altres que ha aconseguit en l’urna nacional.
Aquesta majoria absoluta permetrà a Espot, com a mínim previsiblement, culminar l’acord d’associació que Andorra ha de signar amb la Unió Europea per a incorporar-se gradualment al mercat interior europeu. No serà una integració plena, tal com la tenen altres estats, sinó una relació similar a la de Suïssa, Liechtenstein o Noruega. En un microestat de 80.000 habitants, condicionat per una societat tradicionalment conservadora, un fet d’aquest tipus no deixa de ser una notícia de gran rellevància, tal com ho va ser l’ingrés d’Andorra a l’ONU el 1993, instat pel cap de Govern Òscar Ribas, qui va fer el primer discurs en català en aquesta institució d’àmbit mundial.
Andorra afronta un temps d’esperança i de progrés s’hauria de veure reflectit els propers anys amb la ratificació de l’acord amb la Unió Europea i amb el seu reforçament com a actor polític internacional
Més enllà de la victòria de Demòcrates, el resultat electoral d’Andorra regala altres lectures. La segona força en representació ha sigut una candidatura nova, Concòrdia, formada per joves vinculats a l’àmbit acadèmic i fins fa ben poc, generalment, desvinculats de la política. Aquest partit és fruit del descontent institucional que s’ha generat a Andorra davant els problemes que pateix darrerament el coprincipat, especialment en matèria d’habitatge i en l’encariment del preu de la vida. No són fenòmens exclusius d’Andorra, atès que es viuen a cada racó del món occidental, però la peculiaritat d’aquest estat, sovint aïllat de les dinàmiques globals, atorga a la població andorrana una sensació important d’inestabilitat. Concòrdia tampoc no és un fenomen exclusiu d’Andorra: la política tradicional ha generat descontent arreu i ha fet emergir forces noves. Si bé, la singularitat d’Andorra fa que Concòrdia estiga allunyat, al seu torn, de les dinàmiques nocives i fratricides de l’esquerra tradicional, que ha tendit a ocupar els últims anys aquests espais de descontent. Concòrdia, formació progressista, coneix les interioritats andorranes i proposa receptes coherents i allunyades dels dilemes provocats, sovint, per les doctrines ideològiques que alguns consideren inamovibles. I és en aquest sentit que el principal partit de l’oposició pot exercir un bon paper de fiscalització del govern andorrà.
Mentrestant, Andorra continuarà submergida en debats com el de la legalització de l’avortament, en la qual s’haurà d’avançar –amb una fórmula o altra–, el de la recaptació fiscal i en totes les derivades de la seua integració europea. Però afronta un temps d’esperança i de progrés s’hauria de veure reflectit els propers anys amb la ratificació de l’acord amb la Unió Europea i amb el seu reforçament com a actor polític internacional.
