L'anunci de la retirada de Nicola Sturgeon com a primera ministra d’Escòcia, i de fet, de la primera fila política, ha representat un cop encara difícil de mesurar tant pel seu partit, l’SNP, com pel suport a la independència. A les enquestes de finals de 2022, l’SNP se situava en el 52 per cent d’intenció de vot a Westminster, en aquell moment plantejat com un referèndum de facto. Pel que fa a la satisfacció pels líders dels diversos partits l’encapçalava sense discussió Nicola Sturgeon, molt per davant del segon, el laborista Anas Sarwar. I en aquesta enquesta d’Ipsos del desembre, el suport favorable a la independència arribava al 56 per cent, un dels més alts de tots els temps.
Però després de l’anunci, les coses poden haver canviat molt. Una enquesta del mes de febrer de Redfield & Wilton Strategies, inverteix les proporcions i el no torna a guanyar amb un 55 per cent. És cert que els enquestats, majoritàriament, diuen que no els ha afectat la decisió de la primera ministra, i també és veritat que no totes les enquestes recents anuncien aquesta davallada. Però caldrà esperar a veure qui substitueix Sturgeon davant de l’SNP i quina proposta fa per seguir en el camí de la independència. Tornar a les expectatives prèvies pot portar temps.
Agradi poc o molt, el paper dels líders és fonamental a l’hora de crear la confiança necessària quan es tracta de guiar un procés amb molt de risc
Tanmateix, d’allò que està passant a Escòcia se’n poden treure un parell de lliçons per a Catalunya. La primera, per bé que no és estrictament una novetat, es constata una gran variabilitat del suport a la independència. Als independentistes de pedra picada els pot semblar estrany que hi hagi una proporció tan gran d’indecisos, dels que ara hi estan a favor, ara en contra. A Escòcia, fins a un 10 per cent en només un parell de mesos. Però és una evidència que les expectatives són variables en funció del context polític general que pot fer créixer o disminuir la coneguda “aversió al risc”. I, per tant, el suport a una aspiració sobre la qual l’adversari no para d’amenaçar, canvia. Per bé que aquí se sol repetir molt la jaculatòria consoladora que diu allò de “encara no conec cap independentista que se n’hagi desdit”, el cert és que, per a una part de l’electorat, aquí la independència tampoc no està pas per damunt de tota altra consideració.
L’altra lliçó és sobre els lideratges. Agradi poc o molt, el paper dels líders és fonamental a l’hora de crear la confiança necessària quan es tracta de guiar un procés amb molt de risc. Com ho feia Nicola Sturgeon. A diferència d’altres decisions que es prenen en la perspectiva de temporalitats més curtes i precises —per exemple, votar en unes eleccions—, processos llargs i incerts com el d’aconseguir la independència, exigeixen unes confiances sòlides i estables en els qui les lideren. Per això mateix, no ha de sorprendre que els principals esforços dels enemics sigui enfonsar qualsevol lideratge fort, bé sigui dels anteriors al Primer d’Octubre de 2017, bé sigui dels que són emergents.
I ara i aquí, l’aversió al risc l’inflen de no dir, i la persecució als líders que veritablement defensen la independència cada dia es fa més crua.
