La setmana passada es va confirmar el que era una notícia previsible. La Ford d’Almussafes (Ribera Baixa) executarà un ERO que afectarà 1.100 treballadors d’aquesta planta. Els motius d’aquest anunci tampoc no van sobtar: l’empresa deixarà de fabricar els models S-Max i Galaxy de manera imminent i intensificarà la fabricació del vehicle elèctric. Actualment, la planta de Ford a Almussafes compta amb quasi 6.000 treballadors, fet que evidencia la importància d’aquesta indústria per al teixit econòmic del país.
Per això, tot i que la notícia era previsible, no per això deixa de ser dramàtica. Encara és prompte per a dir si l’arribada de noves indústries, com ara la de la gigafactoria de Sagunt, podria servir per a compensar aquest ERO, o si els treballadors de què prescindirà Ford trobaran una solució més o menys ràpida a la seua situació laboral.
Tenint en compte els ajuts públics que els últims anys ha aconseguit la companyia, seria just i raonable que els treballadors afectats troben una solució ràpida. La Ford ha anunciat aquest ERO després que haja absorbit 106 milions d’euros d’un PERTE –Projecte Estratègic per a la Recuperació i Transformació Econòmica– concedit fa només tres setmanes.
És l’última injecció que ha rebut la factoria valenciana de Ford, però no ha sigut, ni de bon tros, l’única. De fet, la mateixa Generalitat Valenciana ha aportat, en l’última dècada, quasi 150 milions d’euros a través d’entitats com ara la Fundación para el Desarrollo y la Investigación, de la qual formen part l’empresa automobilística i la màxima institució valenciana. Amb l’actual govern valencià del Botànic aquesta dinàmica d’ajuts públics no ha canviat, i alhora tampoc no s’ha evitat el desenllaç que compromet el benestar de més d’un miler de famílies.
Al remat, Ford prescindirà del 18% de la seua plantilla. La pregunta és molt clara: tornaran el 18% de les subvencions rebudes? La resposta ho és encara més: no
Els sindicats mai no han deixat d’alertar que els ajuts públics sempre han d’anar subjectes a la garantia de continuïtat dels treballadors, i és evident que en aquest cas no ha sigut així. Ara, tant el govern valencià com l’espanyol tenen l’oportunitat, i també l’obligació, de garantir una eixida digna a les persones afectades perquè el desenllaç de Ford no esdevinga una tragèdia social.
I sobretot, caldrà repensar les relacions entre els governs i les grans empreses, que aprofiten el seu poder econòmic, lobbístic, mediàtic i social per a obtindre un seguit d’ajuts que després poden tindre, o no, relació amb el benestar laboral dels seus equips. De la mateixa manera que les grans empreses estan en el seu dret d’exigir recursos per a garantir el seu bon funcionament i blindar l’estabilitat social, els governs han d’estar atents perquè aquests ajuts servisquen, també, per a garantir el benestar social que les empreses han de generar. En el cas de Ford no ha sigut així, tot i que es pot pal·liar amb una bona solució per a les persones perjudicades. Fora bo, en tot cas, que en el futur aquestes qüestions es cuiden més per una senzilla qüestió de lògica, de dignitat i d’imatge.
Al remat, Ford prescindirà del 18% de la seua plantilla. La pregunta és molt clara: tornaran el 18% de les subvencions rebudes? La resposta ho és encara més: no. I encara hi ha una altra qüestió més general, que és que la mateixa empresa ha deixat anar que la fabricació del vehicle elèctric requerirà menys treballadors a les plantes industrials, que es podrien veure reduïdes fins a un 50%. Amb la classe treballadora cada vegada més desprotegida, fa feredat pensar en les possibles conseqüències d’aquesta situació.
