L'Estat de Dret era una altra cosa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera setmana de la campanya electoral del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre ha registrat un dels capítols més vergonyants de la història recent de l’Estat espanyol. Fa dues setmanes el Govern espanyol encapçalat per Mariano Rajoy s’omplia la boca amb “l’Estat de dret” contra el Parlament de Catalunya per haver aprovat una llei que només entrarà en vigor si guanya el sí.

Però aquest mateix govern Rajoy va desplegar durant tota la setmana un dispositiu indiscriminat de cerca i captura de paperetes i urnes, que arrambla tot el que troba per davant i deixa l’Estat de dret greument ferit. Amb el pobre argument d’equiparar inconstitucional i il·legal: el referèndum és òbviament inconstitucional —el Govern espanyol no ha donat cap més opció— però està despenalitzat i no és il·legal ser membre d’una mesa o votar. No és il·legal votar ni pot ser il·legal informar del referèndum; ni pot ser il·legal ni ho és treballar en un mitjà que ha publicat l’anunci del referèndum; ni és il·legal treballar en empreses que treballen per al referèndum; ni és il·legal treballar en un departament implicat en l’organització del referèndum; ni és il·legal imprimir paperetes. Ni és il·legal que els partits polítics vulguin fer i facin cartells i publicitat per al referèndum. Perquè això és la llibertat d’expressió. I perquè el referèndum pot ser inconstitucional però no il·legal.

La resposta del govern Rajoy a l’organització del referèndum ha estat desproporcionada però sobretot vulnera el seu propi Estat de dret perquè no respecta els drets dels treballadors de les impremtes ni els dels funcionaris ni els dels periodistes. Sense ordre judicial —condició sine qua non per fer escorcolls— es van bloquejar empreses, es va pretendre entrar a la seu de partits polítics (de la CUP, en aquest cas), es va confiscar material d’aquests partits i es van congelar els comptes de la Generalitat.

La conclusió és que les actuacions policials no sols no respectaven els drets individuals que la llei garanteix sinó que, a sobre, van vulnerar la llibertat de premsa —amb l’entrada a mitjans de comunicació exigint la identificació dels treballadors— i va ofegar la llibertat d’expressió —en confiscar cartells i propaganda electoral.

Aquesta flagrant plantofada a les llibertats, els drets i, al capdavall, a la democràcia, ha estat tan evident que diversos mitjans internacionals ho han denunciat i la reacció en contra de la repressió a Catalunya s’ha manifestat a València, Palma, Madrid i altres poblacions de l’Estat.

Mariano Rajoy ha estat rebutjant la discussió política durant més d’un lustre, escudant-se en la torre d’ivori de la seva majoria absoluta. Quan no sabia què fer per personalitzar el seu missatge, va minar el futur de l’Estatut recollint signatures en contra, i posteriorment —amb ajuda del PSOE— va donar ales als magistrats del TC que volien esmenar aquell Estatut després de ser referendat pel poble de Catalunya.

Ara el president del Govern espanyol ha passat a l’acció sense respectar les pròpies regles del joc. El fet és que, quan és l’Estat qui se salta les regles del joc és l’Estat qui s’afebleix i la democràcia la que trontolla. És per això que l’opció del referèndum d’autodeterminació guanya cada dia més adeptes —disposats a anar a votar, a participar en les meses i a votar que sí—: perquè l’Estat, amb les seves contradiccions, es demostra cada vegada més feble i l’opció d’exercir la democràcia —votar— es fa més atractiva.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps