La setmana passada va quedar vist per a sentència el judici contra la presidenta suspesa del Parlament de Catalunya i presidenta de Junts per Catalunya, Laura Borràs. Durant la celebració de les distintes sessions es van viure moments de tensió, acusacions encreuades, inculpacions constants contra Borràs i el toc d’alerta, per part de la defensa de la dirigent política, pel fet que les proves en què es basa l’acusació van estar malament custodiades i recollides de manera irregular.
El judici, com a tal, tracta un tema delicat que s’ha vist projectat en el debat públic. Fins a tal punt que el cas ha quedat contaminar per la batalla partidista entre formacions independentistes –per enèsima vegada– i per les acusacions previsibles del nacionalisme espanyol.
Per la manera d’encarar-ho i per la causa mateixa, el de Borràs ha sigut un cas distint als anteriors en què dirigents independentistes han hagut de seure davant el jutge. Ha sigut un cas distint, com a mínim, en la forma. Només el temps dirà si en el fons el cas també era distint o si, en canvi, en el fons aquest cas té també relació amb la persecució judicial generalitzada contra l’independentisme.
El que sí que es pot dir, i de fet no s’ha de deixar de dir, és que aquest judici, el seu desenvolupament i la seua dimensió pública desperten, com a mínim, una sèrie de sospites que, atesos els antecedents, estan ben fonamentades. En primer lloc, el jutge que ha liderat la vista ha sigut Jesús María Barrientos, el mateix que s’ha encarregat de protagonitzar les causes contra l’independentisme els últims anys des del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La seua independència està tan qüestionada que fins i tot el Suprem va ordenar repetir el judici als membres de la mesa del Parlament que presidia Carme Forcadell per falta d’imparcialitat de Barrientos. Quan la defensa de Borràs el va recusar per aquest fet, el TSJC no ho va admetre a tràmit, i va permetre el jutge liderar aquesta vista després d’haver estat apartar d’altres casos.
D’altra banda, cal recordar que aquest cas parteix d’una investigació dels Mossos d’Esquadra, però el cert és que les acusacions primeres de malversació de fons públics i de frau administratiu, que van sobredimensionar la causa sense límits, van caure i finalment Borràs és acusada de prevaricació i falsedat documental per, presumptament, haver fragmentat contractes en benefici d’un conegut. L’acusació no és lleugera, però és ben cridaner que Fiscalia exigisca sis anys de presó i 21 d’inhabilitació contra la presidenta suspesa del Parlament.
Borràs està assenyalada per presumptes irregularitats, però el procediment que s’ha desenvolupat contra ella no és menys sospitós. I això últim, sense cap mena de dubte, és encara més perillós. La societat està protegida dels presumptes prevaricadors –en el cas de Borràs la presumpció d’innocència no sembla haver estat del tot respectada–, però no ho està d’una justícia que ha demostrat no ser imparcial en tot el que està relacionat amb l’independentisme.
Aquest és el vertader perill, i tot fa pensar que no serà reparat, atesa la impunitat dels jutges, fins que els recursos no arriben a Europa.
