L’acceptació de Ramón Tamames de liderar la moció de censura –que fracassarà– proposada per Vox no ha sorprès ningú. Tant de silenci, tant fer-se pregar, només podia ser el preludi que l’economista, antic dirigent comunista i ara cèlebre tertulià identificat amb la ultradreta diria que sí a la proposta, tot i la seua evident incapacitat per a protagonitzar un esdeveniment d’aquesta dimensió.
Tamames no serà el president del govern “provisional” que ha proposat Vox, però sí que ha aconseguit convertir-se en el símbol d’una esquerra espanyola que envelleix molt malament i que no és, ni de bon tros, minoritària. Tamames, que va ser dirigent comunista, va ser l’autor de l’obra cèlebre Estructura económica de España el 1960, molt citada i possiblement no tan llegida, que el va catapultar com a autor de prestigi. Ja en la represa democràtica, Tamames va ser tinent d’alcaldia a Madrid, va fundar Esquerra Unida i es va passar, de manera sorprenent, al Centre Democràtic i Social d’un agònic Adolfo Suárez, que mirava de sobreviure després que la UCD haguera quedat amortitzada després de la Transició. No va ser l’únic gir ideològic estrident de Tamames, que els últims anys ha sigut un referent mediàtic ultradretà i que ha culminat la trajectòria sent l’elegit per Vox per a simular una moció de censura.
Joan Fuster deia molt bé allò que “cal reivindicar el dret a canviar d’opinió, perquè és el primer que et negaran els teus enemics”. Però Tamames, que ostenta una posició acadèmica gens menyspreable, finalitza la seua trajectòria –ja té 89 anys– amb un protagonisme que no és, ni de bon tros, digne d’elogi. L’economista ha justificat el seu viratge argumentant que ell “no és un fòssil”, i s’ha entregat a aquells que l’haurien encarcerat fa mig segle, alhora que ha fet el joc als qui que no s’han cansat de menystenir els polítics que van fer carrera en aquesta formació. Joan Ribó, Manuela Carmena i d’altres han de sentir, de manera recurrent, referències al seu passat comunista, que sembla que per a alguns només es pot convalidar amb un canvi radical de jaqueta.
Tamames, que ostenta una posició acadèmica gens menyspreable, finalitza la seua trajectòria –ja té 89 anys– amb un protagonisme que no és, ni de bon tros, digne d’elogi
Aquest docent universitari és símptoma de moltes altres realitats polítiques. Per exemple, de la transversalitat de l’anticatalanisme i de l’hostilitat contra qualsevol alternativa nacionalista a l’espanyola, capaç d’aglutinar gent als extrems de la dreta i de l’esquerra de l’espanyolisme, que tenen en aquesta obsessió un denominador comú històric i actual. De fet, Tamames, que el 2014 va publicar el seu best seller ¿Adónde vas, Cataluña?, amb finalitat evident, havia fundat abans l’espai polític que comparava el president Jordi Pujol amb el dictador Francisco Franco, tal com va dir alegrement Julio Anguita a inicis dels noranta.
Si Tamames va ser militant del PC pel respecte que tenia a aquest partit, segons deia, en tant que havia sigut l’instrument que més s’havia oposat a la dictadura franquista, ara ha decidit apropar-se a aquells que quan no reivindiquen el colp d’Estat de 1936 justifiquen els crims de la dictadura, com el de Salvador Puig Antich, tal com va defensar el diputat ultradretà Francisco José Contreras al Congrés.
El PC, amb totes les seues contradiccions, ha passat a la història com una formació respectada per haver liderat aquesta tasca democràtica en bona part de l’Estat. Bé ho han oblidat aquells que, disfressats de demòcrates, en fan referència constant per a desprestigiar el partit i la ideologia que Tamames va representar. Si Isabel Díaz Ayuso ha posat de moda l’eslògan “comunisme o llibertat” per enfrontar-se sense arguments a l’esquerra actual, ara és un bon moment perquè el seu partit, el PP, el pose damunt la taula per rebutjar aquesta moció de censura. L’argument seria igualment barroer, però una mica més real del que ho ha sigut fins ara. Com a mínim, per a defensar la llibertat amb què Vox i Tamames volen acabar.
