Una de les mesures estrella del govern del Botànic ha sigut la dels pressupostos participatius. El País Valencià no és l’únic territori en què s’han plantejat, atès que és una proposta que ha tingut èxit entre les esquerres. Clar que entre les paraules i els fets hi ha una distància que cal recórrer, i en el cas valencià no s’ha fet.
I al sud ha estat especialment flagrant. A l’Alacantí i al Vinalopó, zones de difícil penetració electoral per als partits que integren el Botànic, es va rebre amb cert entusiasme aquesta idea que consistia a cedir poder a la ciutadania perquè proposaren projectes mereixedors de cobertura pública. Els pressupostos són participatius, però ser-ne partícip no és fàcil, atès que com tot projecte desenvolupat gràcies a la inversió pública requereix d’una sèrie de condicions, tràmits i detalls que s’han de resoldre amb paciència i persistència.
Malgrat tot, la proposta va ser recollida per part de la societat civil i el Consell, al seu torn, va fer seua aquesta idea impulsada per la Conselleria de Transparència i va implicar, almenys de paraula, tots els departaments en el seu desenvolupament.
Fruit d’aquesta posada en escena, a Alacant desenes de veïns van mobilitzar-se per a proposar la compra del que queda de l’Ideal, un antic cine abandonat que encara preserva certa estructura interna i un alt valor històric, per a reconvertir-lo en un equipament adreçat a la formació de dramaturgs i a la representació d’obres amateurs. Alhora, a tocar de Saix (Vinalopó Mitjà), es va proposar la rehabilitació de la Colònia Santa Eulàlia, un antic nucli industrialitzat que va viure el màxim esplendor a inicis del segle XX i que encara conserva l’estampa del que va ser, tot i que deteriorat per l’abandonament perpetuat. Per últim, a Xixona (l'Alacantí) es pretenia recuperar la casa senyorial Geralda, construïda a finals del XVIII i caserna de els tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès.
En els tres casos, tot i la proposta llançada des de la Generalitat que els ciutadans proposen projectes a mesura, tot i la mobilització ciutadana per dur-ho a terme i tot i l’acceptació de la màxima institució valenciana per a fer-se’n càrrec, finalment tot ha quedat descartat. Cada cas té un motiu: la impossibilitat –diuen– d’intervenir en una instal·lació en mans de la propietat privada, la impossibilitat de contactar amb els propietaris d’un terreny, etc.
Evidentment, la solució no és que les institucions cometen il·legalitats per a satisfer els ciutadans. Però aquesta és una prova com el govern valencià ha fet allò que se’n podria dir una proposta fantasma, un plantejament que no tenia recorregut i que només ha servit per a frustrar alguns dels votants potencials. Totes les conselleries s’hi van implicar en una mesura que, després d’haver sigut aplaudida i recollida, resulta que ara no es pot dur a terme per uns condicionants que no van saber identificar amb previsió.
És la millor manera de desmobilitzar el vot en unes comarques clau per a la supervivència del Botànic. És la millor recepta per a estendre la catifa roja a la dreta i a l’extrema dreta que podrien governar després del 28 de maig. Després vindran les lamentacions. Ja veurem si també vindrà l'autocrítica.
