La setmana passada es va fer públic que la revista L’Avenç, present des del 1977, desapareixerà pròximament. El director de la publicació, Josep M. Muñoz, a qui entrevistem en aquesta edició d’EL TEMPS, explica que aquest desenllaç tan dramàtic es deu a diversos factors, que van des de la manca institucional de suports a la inexistència d’una base sòlida de subscriptors que sostinga la publicació.
Però la desaparició de la revista L’Avenç té un significat que va més enllà d’aquestes qüestions. L’Avenç va nàixer en plena Transició, l’any en què va culminar el Congrés de Cultura Catalana, que va ser una mobilització sense precedents per la recuperació cultural i nacional de tot el país. L’Avenç va nàixer, de fet, amb el subtítol “Història dels Països Catalans”, del qual va prescindir poc més tard, coincidint amb la consolidació del mapa autonòmic, que va aïllar cadascun dels territoris, condemnats a seguir les seues pròpies inèrcies. La Constitució espanyola va blindar aquesta tendència imposant un article que impedia la federació entre territoris autonòmics. No és casual, tampoc, que l’única excepció en aquest sentit fora per al País Basc i Navarra, fet que evidencia la por que generava la unitat dels Països Catalans.
L’Avenç, com molts altres mitjans, va ser víctima d’aquesta dinàmica i es va centrar fonamentalment en el Principat. Però va ser capaç, en canvi, d’oferir una alternativa historiogràfica, més endavant ampliada a altres àmbits culturals, d’alt nivell intel·lectual que ha fet més forta la cultura catalana aquests anys, i que ha contribuït a construir un país més normal. El cert és que el país pateix unes limitacions evidents, i això donava encara més valor a la publicació, una excepció entre una mediocritat generalitzada –els mitjans amb inquietuds intel·lectuals hi són, però són molt minoritaris–; i fa encara més dramàtica la seua desaparició.
La desaparició de 'L'Avenç' és el símptoma d’una falta de perspectiva injustificable.
La pregunta seria, arribats a aquest punt, si el país es pot permetre prescindir d’una publicació com L’Avenç. I fa l’efecte que no. Senzillament, perquè ara més que mai, L’Avenç és encara més una excepció, en una època en què el consum informatiu –o desinformatiu, tal com apunta encertadament Josep M. Muñoz en l’entrevista citada– cada vegada està menys filtrat i cada vegada genera més confusió. En una època en què les publicacions amb mirada llarga, de reflexió i d’anàlisi semblen estar fora de context i de mercat, perquè el mercat i els governants han jugat la carta informativa de la immediatesa, amb tot el que això comporta.
Amb les universitats mercantilitzades i amb els índexs de lectura disminuint, el mer plaer del saber queda desincentivat sense que ningú amb capacitat hi pose remei. I és aquest un altre dels grans drames del país: que una publicació com L’Avenç no haja comptat amb suports, públics i privats, com per sobreviure i créixer adaptant-se si cal a nous formats de consum, però sense renunciar mai als seus principis intel·lectuals.
Malauradament, el moment en què el catalanisme es mostra més ambiciós que mai en termes polítics i lidera les institucions més poderoses del Principat, coincideix amb un oblit i amb un menyspreu de l’eina que ha fet emergir, al llarg dels segles, aquest moviment. Es tracta de la cultura, responsable de ressuscitar tot un país que es donava per mort. L’Avenç també n’ha contribuït, i la seua desaparició és el símptoma d’una manca de perspectiva injustificable.
