El mur d’Espanya perd crèdit internacional

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per primera vegada, i després de molt de temps d’espera, la comunitat internacional ha mostrat els primers gestos d’aprovació al referèndum i al dret a decidir dels catalans. És clar que han estat declaracions moderades, amb cautela, i amb intenció de respecte a les lleis espanyoles que volen impedir el referèndum siga com siga. Però a ningú no se li escapa que les paraules de Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, marcaran un abans i un després pel que fa a les relacions entre Catalunya i la resta del món.

El mandatari europeu ha assegurat que “respectaran l’elecció” del poble de Catalunya. També ha afirmat que, en cas de marxar de l’Estat espanyol, Catalunya restarà fora d’Europa des d’un primer moment, tot i que ha obert la porta ha un procediment formal d’adhesió. Amb afany diplomàtic, ha indicat que “respectaran” les decisions dels tribunals espanyols. Tot plegat, però, mostra que alguna cosa està canviant a Europa. Alhora, des dels Estats Units, la portaveu del Departament d’Estat, Heather Nauert, expressà que, després del referèndum, “treballaran amb el Govern o entitat que n’isca, siga la que siga”. Allò que abans eren evasives i negatives ara són apropaments. 

Entre més coses, perquè ningú no pot fugir d’una realitat cada cop més consolidada. Hi ha un poble amb voluntat i un Estat immobilista. Hi ha una llei caduca que, sota l’argument de la imparcialitat oficialista, només defensa uns interessos ben divergents dels d’un poble que ha reiterat contínuament que vol expressar-se. Hi ha una situació de repressió al Principat com feia anys que no es vivia. Dels escorcolls en distintes impremtes i en la redacció d’El Vallenc, buscant paperetes del referèndum, s’ha passat a la pantalla de l’arrencada de cartells de la campanya pel referèndum i de l’amenaça a distints mitjans de comunicació si en fan propaganda. Sota l’argument, és clar, de “no acatar la suspensió de la llei”. Sense oblidar tampoc les amenaces als alcaldes que han mostrat la seua disposició a col·laborar amb l’1 d’octubre. O les intencions del Govern espanyol d’apagar els llums dels col·legis electorals el dia de la votació.

Tot un seguit d’actuacions desesperades, acompanyades d’una presència policial excessiva que marca múscul però que no coacciona ningú. Perquè gairebé tothom ha deixat clar que vol decidir el futur pel seu compte i que no hi ha legalitats, institucions ni càrrecs que impediran la intenció d’un poble expressada des de fa cinc anys.

Ara, el Govern espanyol troba la resposta esperada al seu immobilisme i al seu menyspreu. Potser només ells eren els únics que no contemplaven l’arribada d’aquest moment. O no el volien contemplar. I és que ha servit, entre més coses, perquè no es parle dels casos judicials i dels escàndols que tenen a sobre. Perquè els ha servit,també, per posar gran part de la ciutadania a la contra d’un poble que simplement vol votar. Perquè la tensió beneficia els que estan acostumats a traure’n profit. I perquè, al remat, compten amb un aparell oficial que, per primera vegada en més d’un segle, s’està mostrant insuficient.

Falten dues setmanes per al moment més determinant. Passaran moltes coses. Fins ara, la voluntat està guanyant la partida a la llei. Queda esperar que “la força de la llei” que molts demanen no ens trasllade a temps pitjors en què la llei només garantia la seua vigència. Va per davant que el mur de l’Estat està perdent crèdit internacional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps