Fa uns dies ens va deixar el filòsof Xavier Rubert de Ventós als 83 anys. La seua trajectòria il·lustra perfectament l’itinerari que ha seguit Catalunya aquests anys, tot i que ell sempre va anar un pas per davant. No debades, ell va ser el primer polític que, procedint d’un partit com el PSC, va començar a defensar públicament l’independentisme quan aquest projecte encara quedava ben lluny de la major part de la societat catalana.
Tal com expliquem en les pàgines d’aquesta edició d’EL TEMPS, el 1999, Xavier Rubert de Ventós va publicar el llibre De la identitat a la independència, en què es feia una proposta totalment novedosa que anys més tard s’ha anat aprofundint, discutint i ampliant. Es tractava d’un plantejament independentista allunyat de l’essencialisme i que girava al voltant dels eixos de l’enfortiment econòmic i de la millora social. El mateix Xavier Rubert de Ventós explicava que ell, com a membre del PSC, havia hagut de sentir a les reunions amb dirigents del PSOE com aquests menyspreaven Catalunya i ideaven estratègies per a desgastar el país.
El llibre citat comptava amb el pròleg de Pasqual Maragall –tots dos van coincidir als jesuïtes de Sarrià–, a qui encara li faltaven quatre anys per a esdevenir president de la Generalitat. La proposta de Xavier Rubert de Ventós no resultava incòmoda, en tant que l’independentisme quedava lluny de la majoria social, però va servir per a normalitzar aquesta proposta política, que amb el temps s’ha situat al centre del tauler. Poc més tard d’aquella publicació, les tensions entre el maragallisme i l’aparell orgànic del PSOE esclatarien de tal manera que molts socialistes catalans –i procedents també d’altres cultures polítiques– se van sumar a les tesis del filòsof.
Abans, també com a polític, Rubert de Ventós va tindre temps de liderar el reconeixement del català com a idioma des del Parlament Europeu, i més enllà d’aquest àmbit, tal com també s’explica en aquesta edició de la revista, es va convertir, possiblement, en el filòsof català més important de la segona meitat del segle XX. Són molts els detalls de la seua biografia que el fan mereixedor de ser recordat al seu país com una d’aquelles persones capaç d’anticipar-se als esdeveniments i de marcar un camí que bona part de la societat ha acabat –i continuarà– seguint.
L’exili, encara
L’actualitat ens ha obligat aquesta setmana a fer un doble editorial. La setmana passada, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre les respostes a les prejudicials presentades pel magistrat Pablo Llarena per a intentar obtenir l’extradició del conseller de Cultura a l’exili, Lluís Puig, denegada en ferm per la justícia belga. La contestació ha sigut, novament, desfavorable per a la justícia espanyola.
És precisament la justícia espanyola la que, amb els seus mètodes tan i tan barroers, ha aconseguit que la màxima institució judicial europea pose un però a la confiança pressuposada entre estats a l’hora d’executar extradicions, que és el respecte als drets humans, clarament qüestionat amb les actuacions del Tribunal Suprem. La resposta del TJUE, que tindrà conseqüències també en la resta dels exiliats –els jutges espanyols fixen la mirada en el president Puigdemont–, pot ser un pas més en la victòria de l’exili per a demostrar a ulls del món que l’Estat espanyol no ha encarat de manera democràtica el conflicte català, cosa que tard o prompte haurà de fer.
