El clam necessari per canviar la història

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parlar d’una altra diada històrica pot semblar reiteratiu. Perquè des de l’any 2012, de manera prorrogada, Barcelona ha anat rebent una gentada més i més gran cada 11 de Setembre, el símbol d’un doble triomf. Un és el de la gent, que no ha deixat de costat el seu país i que ha marcat l’agenda d’uns governants compromesos amb la voluntat popular. L’altre és el de la normalitat. Mobilitzacions veritablement multitudinàries, mostra d’un múscul cívic que genera admiració a tot el món, s’han fet consubstancials al procés. Portada de la premsa internacional.

El més admirable de tot plegat és que la voluntat del poble català no afluixa: aquesta no ha estat una Diada més. Ha estat la del referèndum. La del sí a la votació d’una societat que no vol pidolar i que exigeix decidir el seu futur. Una exigència, la de poder votar,  amb un consens aclaparador entre la  població. Malgrat això, els intents per pactar un referèndum només han rebut silenci i menyspreu com a resposta. La reacció ha estat imparable i els clams per la independència ara van acompanyats més que mai pels del desig d’acudir a les urnes el proper 1 d’octubre. Com se suposa que hauria d’ocórrer en qualsevol país normal d’aquesta Europa del segle XXI.

En un país normal o que, simplement, vol ser-ho. I en un país que, malgrat les diferències polítiques inevitables en les situacions de tensió màxima, ha donat una lliçó al món. Els ciutadans de Catalunya han conduït el país cap a una situació inèdita. Els presents de més edat asseguren no haver imaginat mai un moment similar a l’actual, ple d’amenaces, insults grollers i demonitzacions barroeres. I amb imatges que quedaran per a la història, com la de la Guàrdia Civil escorcollant la redacció del setmanari El Vallenc. I les que encara queden per veure d’ací al proper 1 d’octubre des d’un Govern que està disposat, pete qui pete, a fer complir una legislació caduca que bandeja la ciutadania. Per la força i no pel convenciment.

Ara, però, hi ha la resposta de la veu unitària d’un poble que només llança un missatge: vol defensar la democràcia. Vol escoltar veus, debatre, matisar, defensar posicions que alguns intenten fer irreconciliables. Catalunya li diu a Europa que hi ha un país que vol ser, simplement, un més dels molts que ara la formen. I vol ensenyar al món que hi ha la possibilitat de construir països des de l’entesa, el diàleg i la voluntat.

És per això que sorprenen moltes actituds. Sobretot la d’Europa, que encara manté una resposta similar a la de l’Estat espanyol. El silenci d’un Estat que va trigar a entrar en la Unió Europea per tal d’allargar una dictadura pot semblar, al capdavall, comprensible. En canvi, les institucions continentals, de les quals s’espera capacitat diplomàtica i de mediació, encara no han canviat d’actitud. Ni tan sols amb milions de persones al carrer que demanen entrar-hi.

Hi ha també un dubte que s’anirà resolent a mesura que s’acoste l’1 d’octubre. I és quina serà la resposta del Govern d’Espanya, que no ha deixat de reiterar que no hi haurà referèndum.

Les primeres amenaces i els primers escorcolls ja s’han produït. Els queden moltes més accions, però, per evitar una decisió presa pel poble de Catalunya. Voldran evitar imatges compromeses. Tot i així, la seua actitud ja ha compromès el seu sistema. Per això, i per més coses, cada cop hi ha més gent que vol marxar. I de fet, cada cop estan més prop de fer-ho. Amb el clam que calia per canviar la història.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps