La setmana passada, PP i PSOE van fer públic la seua negativa a recuperar el Dret Civil valencià aprofitant la reforma de la Constitució espanyola. Els territoris que disposen de Dret Civil històric arreu de l’Estat, com són els casos de Catalunya, Illes Balears, l’Aragó, el País Basc i Navarra, sí que el van poder incloure fa anys dins la legislació. Però els valencians no. I és curiós que siga així, quan aquesta reivindicació històrica compta amb el suport més transversal possible: dels 542 municipis amb què compta el País Valencià, només quatre han evitat sumar-se al clam per la recuperació, al qual també s’han afegit partits, sindicats, patronals i col·lectius socials.
Aquest dret, previst tant en l’Estatut valencià del 1982 com en el del 2006 –quan la Generalitat era governada per Joan Lerma, del PSPV; i per Francisco Camps, del PP, respectivament–, es va poder exercir després que s’aplicara en el segon Estatut. El Govern Zapatero va presentar un recurs en contra, que va ser admès pel Tribunal Constitucional l’any 2016, ja en la primera etapa del Govern del Botànic, amb els socialistes i Compromís al Consell. Des d’aleshores, la recuperació del Dret Civil ha sigut una prioritat explícita del govern valencià, però la realitat s’ha girat en contra.
Tant el PP com el PSOE, els partits que han de pactar les grans reformes constitucionals, han rebutjat la introducció d’aquest Dret Civil. Els valencians no podran legislar en matèria de separacions de bens en el matrimoni, en contractes agraris o en termes de custòdia compartida. Una capacitat històrica, com bé va reflectir amb els seus estudis brillants el jurista Enric Solà (1941-2022), un dels redactors de l’Estatut d’Elx, el primer antecedent autonòmic valencià de l’era actual, un text molt més ambiciós que el que finalment es va aprovar.
Cap dels dos partits majoritaris de l’Estat espanyol no ha donat una explicació sobre la seua negativa. El cert és que, al País Valencià, tant el PSPV com el PP, s’havien compromès de manera ferma i indiscutible amb la recuperació d’aquest dret. Però els dirigents valencians d’ambdues formacions han evidenciat, una vegada més –i això, tristament, no és nou– la seua incapacitat per a influir en l’agenda política decisiva, que és la que es dissenya a Madrid. Ni el PP ni el PSOE han volgut atendre la reivindicació més transversal dels valencians, símptoma que aquest país els importa ben poc, i els preocupa encara menys, sabedors que la força dels seus dirigents polítics és pràcticament nul·la.
Després de dues legislatures amb el Govern del Botànic, els dirigents polítics valencians –tant els dels partits d’àmbit estatal com dels d’obediència valenciana, tant els que estan al poder com els que resten a l’oposició– s’han vist incapaços per a forçar una reforma del sistema de finançament, per a recuperar el Dret Civil o per a altres qüestions. Per exemple l’acollida de la seu de l’Agència de Supervisió d’Intel·ligència Artificial, tal com aspirava Alacant; o la de l’Agència Espacial Espanyola, tal com pretenia Elx, malauradament. Són fets que demostren que els dirigents valencians no han sabut canviar aquesta adversitat històrica.
I davant d’això, què queda? Hi va haver un moment en què alguns dirigents polítics parlaven de “muntar un canyaret” davant la indiferència de l’Estat envers les reivindicacions valencianes. Aquella resposta no va arribar mai, i els valencians continuen sent invisibles. La situació no és irreversible, però per canviar-la cal una determinació que fins ara, tristament, i malgrat tot, no ha existit.
