Si no hi ha sang no és constitucional

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La ironia legislativa no és malauradament cap cosa habitual, però el Parlament de les Balears n’ha donat aquest estiu una bona mostra en aprovar una nova llei sobre la mal anomenada festa dels toros, que no és cap festa sinó una porqueria depriment i viscosa. Els toros són una aberració ètica i estètica que a tots els pobles del món que no tenen el privilegi de ser espanyols ja no suscita cap altra reacció que no sigui la lògica repulsa, i els únics motius de la seva pervivència i la seva sobreprotecció legal a Espanya no són altres que els de mantenir amb vida una indústria decrèpita decorada amb grotesques ínfules culturals, i sobretot el que alguns han convingut a encimbellar com un símbol inqüestionable de la mateixa Espanya. No de qualsevol Espanya, sinó de la que representa el PP i que, per tant, és la que mana i envesteix.

Però parlàvem d’ironia. Atès que ja ha quedat clar que l’Estat espanyol, a través del seu Govern i del Tribunal Constitucional, prohibeix prohibir els toros, perquè fer-ho va contra la Constitució, el Parlament balear ha legislat perquè almenys l’espectacle hagi de complir un seguit de requisits per poder celebrar-se, entre els quals destaca el de no poder ferir ni matar l’animal, sota sanció de cent mil euros. A tal efecte, els toreros hauran de sortir a la plaça armats únicament amb el seu capot, sense l’estoc ni cap altra mena d’arma, i es prohibeix per descomptat la participació de picadors i banderillers. A cada corrida només es podran torejar tres toros, durant un màxim de deu minuts cadascun, i el millor (al meu modest entendre) de tot és que, abans de començar, tant els bous com els toreros hauran de ser sotmesos a controls antidopatge. El missatge vindria a ser: toros sí, si no queda altre remei, però almenys regulats d’una manera presentable en un país europeu del segle XXI. No sé per què, però no em sembla estrany que una llei com aquesta s’hagi impulsat sota el mandat d’una consellera de Cultura amb un natural resolutiu i dotat de bon sentit de l’humor, com és el de Fanny Tur.

Llàstima que a l’altra banda tinguin un caràcter més sull. La reacció del Govern d’Espanya es va produir a la velocitat supersònica que acostumen a demostrar quan es produeixen casos de lesa pàtria, i va servir almenys perquè ens assabentéssim de l’existència del senyor Fernando Benzo, que ocupa el càrrec de secretari d’Estat de Cultura i que va anunciar el corresponent recurs contra la llei davant del Tribunal Constitucional per invasió de competències estatals.

Aquesta (la invasió de competències) és la, diguem-ne, argumentació jurídica de l’actuació del Govern del PP contra els denominats toros a la balear. L’argumentació político-cultural és molt més contundent; ens ha arribat de la mà tant de múltiples autoritats com d’un seguit de ments preclares que encara cometen la impostura de presentar-se com a intel·lectuals (des de López Aranguren, Espanya no ha produït tal cosa) i es resumeix així: si no hi ha mort de l’animal, no hi ha corrida de toros. Mort entesa com a culminació del ritual, és clar, després que l’animal hagi estat sotmès a una tortura llarga i acarnissada, que pel que es veu constitueix el bessó argumental i la raó de ser d’aquesta degradació a la infrahumanitat que constitueix la tauromàquia i tot el que l’envolta.

Si no hi ha sang, dolor i mort, desapareixen l’art i la gràcia. Aquesta idea, apuntalada amb bajanades i supersticions de la mateixa qualitat (com ara que el bou no pateix, sinó que s’ennobleix en trobar a la plaça l’acceptació tràgica del seu destí) és tot el que tenen a aportar els partidaris dels toros a la defensa de la seva desviació del gust. Per descomptat que tenim coses molt més rellevants de què ocupar-nos, però la insistència en la preservació d’aquesta deixalla putrefacta com a símbol nacional per part de l’Espanya rància i cavernícola no deixa de ser una altra manifestació del procés d’involució social i ideològica impulsat pel PP i els seus adlàters, i com a tal és necessari que se li surti al pas i se la refuti.

Els projectes nacionals també (o sobretot) es defineixen pels seus símbols, i em sembla raonable no voler pagar impostos a una nació que es presenta davant del món amb credencials com aquestes. Si la idea de la transcendència d’alguns es produeix mitjançant aquesta projecció barroca que mistifica la punció i l’esguerrament de la carn i el vessament de sang i merda, i d’això decideixen fer-ne una icona patriòtica, ja s’ho faran, però serem molts els que no voldrem ser ciutadans de la seva pàtria. En el meu cas concret, m’acullo al que em va ensenyar el meu avi, que va ser pagès tota la vida i que, sens dubte, s’hauria rigut dels animalistes: mai confiïs en algú que no respecti els animals.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Sebastià Alzamora
Sebastià Alzamora

Escriptor, crític literari i gestor cultural mallorquí. Autor de narrativa amb L'extinció (1999), Sara i Jeremies (2002), La pell i la princesa (2005), Nit de l'ànima (2007), Miracle a Llucmajor (2010), Crim de sang (2012), Dos amics de vint anys (2013) i La Malcontenta (2015) publicades a Edicions 62. També és autor de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, 1998).