El passat 5 de gener, el rei emèrit espanyol, Joan Carles I, va complir 85 anys. Va passar l’aniversari a Abu Dhabi, la capital dels Emirats Àrabs Units, l’Estat en què es va refugiar a l’estiu del 2020 tot just quan les causes per corrupció es multiplicaven. En aquell moment, i també des d’anys abans, els mitjans i els partits polítics dinàstics, que són els mitjans i els partits que sostenen el règim del 1978, van començar a treballar en un rentat de cara adreçat no a salvar Joan Carles I, que sembla repudiat en un país totalitari que l’ha rebut amb els braços oberts, sinó a salvar la monarquia. La institució, representada ara per Felip VI, se sosté gràcies a un tracte de favor constant que intenta presentar els actuals referents de la Casa Reial com a persones exemplars, modernes i adaptades a una època de què encara poden ser protagonistes.
Però tot fa pensar que l’intent del règim per preservar la monarquia serà molt més dificultós que no abans. Joan Carles I va comptar amb l’avantatge de ser el monarca que va substituir un dictador i que va liderar, tot i que simbòlicament, el pas que va fer l’Estat espanyol per a homologar-se amb les democràcies europees. L’origen del seu regnat, que és la voluntat de Franco, semblava quedar dissimulat, però tot ha acabat esclatant i s’ha evidenciat que a l’Estat espanyol la monarquia és el fil conductor per a protegir, al llarg de la història, les elits benestants que sempre se n’han beneficiat. Bona prova en són els casos de corrupció que han afectat Joan Carles I i que van servir per enriquir els seus comodataris, casos dels quals s’ha lliurat gràcies a la seua condició d’inviolable.
Fa anys que l’INE no publica sondejos de valoració de la institució, fet que evidencia el distanciament que n’hi ha. Tal com es va demostrar en la visita sobtada de Joan Carles I l’últim estiu a Galícia, la monarquia continua comptant amb partidaris, sí, però les manifestacions favorables a la institució destaquen més per l’extravagància dels qui les convoquen que per la imatge seriosa amb què es vol projectar la màxima institució representativa d’un Estat. El mateix es podria dir dels viatges de Felip VI i Letizia, que tenen al seu servei dispositius policials totalment desproporcionats per a mirar d’allunyar els qui volen fer explícit el seu rebuig als reis.
A hores d’ara, la monarquia és defensada, de manera incondicional, pels partits de dreta i d’ultradreta. Els socialistes, tot i que no la deixaran caure, semblen haver marcat distàncies a través de Pedro Sánchez, que evita exhibir sintonia amb el monarca emèrit. Per descomptat que Unides Podem rebutja aquesta institució, i aquesta actitud ja no resulta tan dissonant com fa unes dècades, quan els antimonàrquics –republicans espanyols, independentistes catalans i bascos, etc.– representaven, a ulls de l’opinió pública, tota una estranyesa que cada vegada esdevé més habitual.
Més enllà de campanyes mediàtiques i de suports polítics, la monarquia s’ha refugiat en si mateixa, i Felip VI tampoc resulta del tot creïble. El seu discurs de part del 3 d’octubre del 2017, volent emular de manera bastant forçada el seu pare quan es va posicionar públicament contra l’intent de colp d’Estat de 1981, va reflectir un monarca sense idees ni discurs propi, més enllà de la seua identificació amb la dreta espanyola. Ho va tornar a demostrar l’última nit de Nadal, quan en el seu discurs es va referir a la crisi institucional amb els arguments de la dreta i l’extrema dreta, els únics que el van aplaudir.
Una actitud que contrasta amb les monarquies europees, que mai no s’han posicionat públicament en termes polítics –ni tan sols ho va fer Isabel II amb el Brexit o amb el referèndum a Escòcia, tal com expliquem en aquest mateix número. I és que la monarquia espanyola és l’única a Europa que deu el seu origen a una dictadura. Amb aquests precedents i amb el present actual, no sobta que cada vegada siga una institució més discutida. El que sobta és que encara continue sobrevivint.
