Em queda un Cobi de peluix vestit amb l’uniforme oficial del Jocs Olímpics de Barcelona. Encara el tinc prop d’on escric aquest article, després de molts anys oblidat a les golfes. Faig memòria del 1992. La meva memòria d’ara fa un quart de segle. Tenia –només– 8 anys, però tinc el meu propi record d’aquell estiu olímpic. Va ser un estiu iniciàtic i alhora, un final. Amb els pares havia acudit anys abans a l’arribada, precisament, de la mascota olímpica al Moll de la Fusta i encara vam dinar al xiringuitos de la Barceloneta. Al meu museu imaginari hi puc situar el mític Bernardo i la seva guitarra cantant a la sorra, entre taules i paelles. Aquell 1992 la canalla estava totalment adoctrinada en l’entusiasme olímpic que ens envoltava. Érem els nens que teníem el Cobi en forma de pin, a la gorra, a les samarretes i als dibuixos animats. A l’escola li vam dedicar el carnestoltes. El 25 de juliol del 92, mentre tothom mirava la Inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb els pares escoltàvem la Crida de les Santes –acte d’obligada assistència pels mataronins– que no s’acabava mai, però de seguida vam córrer cap a casa la iaia a seguir un tros de la cerimònia.
I és que sobretot l’estiu del 92, va ser l’estiu que recordaré com l’últim que vaig passar amb la meva àvia. Al seu costat, com aquell qui diu, es va produir la meva descoberta de Barcelona. Ella, amb més o menys la mateixa edat que jo tenia llavors, havia anat a veure l’Exposició Internacional del 1929. Suposo que per això s’entusiasmava amb l’ambient vibrant de la ciutat, amb gent de tots colors, països i orígens que per primera vegada feien experimentar la multiculturalitat. I potser per aquest motiu em va portar a la Barcelona dels seus records. Hi vam anar almenys dues vegades, alguna d’elles amb les meves cosines. Recordo perfectament agafar el tren a Mataró fins a la ciutat, utilitzar per primera vegada el metro, passejar per Les Rambles, perdre’s pel Barri Gòtic, embarcar-nos a les golondrines –amb gran patiment per l’aire que feia als rompeolas–, o pujar a Montjuïc amb el funicular des del Paral·lel, i des d’allà gaudir de la vista sobre tota la ciutat. Va ser ella la que em va comprar el Cobi de peluix, és clar.
Era una altra Barcelona, sens dubte. Bona part d’aquell món que vaig conèixer amb ella ha desaparegut. S’ha esfumat. És la Barcelona que veiem amb els tons i els colors de les filmacions de llavors, i que avui ens fascina per entranyable i ens repèl per xarona, com el viatge en golondrina que no he tornat a fer des de llavors. Una Barcelona que havia resistit l’Exposició del 29, la Guerra Civil, els quaranta anys de franquisme i l’esclat olímpic; però a qui els darrers anys de disbauxa turística li han canviat la fisonomia. Una nova Barcelona que ja no va veure la iaia. Poc després de l’estiu, tornant d’una excursió, li van detectar la malaltia que se l’enduria abans d’arribar a l’estiu de l’any següent. No va arribar a complir els 73 que hauria fet al juliol.
Es van acabar els “millors Jocs de l’era moderna”, va arribar la crisi i el desencís. També vam saber que aquell 92, sota el somni olímpic, hi havia hagut detencions i tortures esgarrifoses. Ara la memòria, vint-i-cinc anys després torna a reviure aquells dies d’estiu. Un estiu olímpic, que no puc fer més que recordar amb nostàlgia i estima, perquè va ser el seu darrer estiu.
