Del munt ingent d’animalades que el nosurrendisme nostrat i tronat ha dit aquests dies —rabiant per la supressió del delicte de sedició o per la suavització del de malversació— se’n podria fer una antologia de disbarats.
Res de nou, retòrica buida i incendiària en el marc d’una confrontació tan caïnita com embogida. Cap proposta sobre la taula. Absolutament res. Apel·lacions èpiques i una inquietant i creixent crispació que s’expressa amb una virulència messiànica i desmesurada. És senzillament la reacció primària a les concrecions d’una taula de diàleg i negociació que són combatudes des d’un maximalisme tant estèril com desorientat.
Però sempre hi ha qui sorprèn amb un pronunciament impropi d’algú que exerceix (sota l’atenta vigilància de Waterloo, això sí) la secretaria general d’un partit que és alhora la crossa socialista a la totpoderosa Diputació de Barcelona, on, entre molts d’altres, presta els seus serveis patriòtics l’excap de gabinet del nosurrendisme més estripat.
Waterloo va declarar anatema la qüestió i a Jordi Turull no se li va acudir res més que despatxar l’assumpte amb un lacònic Guanya Marchena, el plenipotenciari magistrat que va condemnar Turull i vuit persones més a cent anys de presó. Amb premi especial per a Oriol Junqueras que se’n va endur 13. Turull va fer llargues estades a Estremera, Lledoners i Soto del Real. Quatre anys tancat a pany i forrellat. Com la resta. I n’haurien estat onze si hagués estat pel magistrat del Tribunal Suprem que presidia la Sala que el va condemnar.
Turull, quan era a Lledoners, va exigir repetidament que el Govern de Quim Torra “obrís la presó”. Evidentment, Torra no va moure ni un dit. De nit se n’anava a dormir fent-se el milhomes i es llevava arrossegant els peus per terra. Qui va fer possible que Jordi Turull sortís de la presó va ser una taula de diàleg i negociació blasmada pel mateix que se’n beneficiava. Uns indults, per cert, contra els que es va mobilitzar el Tribunal Suprem amb Marchena al capdavant, que pretenia que es complissin íntegrament les seves condemnes.
Tothom mínimament ben informat sap que Manuel Marchena es va prendre aquests indults com un greuge personal. Per al magistrat aquest era el camí que aplanava un pronunciament en contra del Tribunal Europeu dels Drets Humans. És més, Marchena no ha deixat de responsabilitzar el president espanyol Pedro Sánchez d’estar-li sabotejant la sentència.
La derogació del delicte de sedició no ha fet més que accentuar aquest malviure de l’autor principal de la sentència condemnatòria. I la malversació ha reblat el clau fins a posar en peu de guerra la dreta judicial que s’ha revoltat com mai. La guspira que ha encès el foc definitivament és la pretensió de modificar el sistema d’elecció del Consell General del Poder Judicial, del Suprem i del Tribunal Constitucional.
S’ha de ser molt neci per afirmar Guanya Marchena en aquest context. Però molt. Tant que genera estupefacció. La meva àvia deia allò que ara se sent tan poc a dir de “què t’has begut l’enteniment, Jordi?!”.
Estimat Turull, Marchena no ha guanyat, Marchena s’ha incendiat.
