Les realitats més colpidores fan inservibles les paraules i les expressions més profundes. Situacions com aquesta deixen un país mut, silenciat, commocionat per una desgràcia que no vivíem des de fa dècades. Una tragèdia en cap cas imprevisible, però impossible d’assumir fins que no s’experimenta tal com ho va fer Barcelona el dijous passat, 17 d’agost. La data romandrà sempre en l’imaginari dels catalans, que ja tenen el seu dia fatídic en aquesta guerra que afecta tot Europa els últims anys.
La ràbia és inevitable. Més encara ho és la tristesa, la por, el temor de fer vida, pensar que res ja no serà igual. Però hi ha també l’altra cara. L’optimisme proporcionat per la capacitat admirable de tot un país que, no inesperadament, s’ha llançat al carrer a ajudar les víctimes. Els cambrers de la Rambla que sostenien para-sols mentre els ferits eren atesos pels serveis d’emergència. Les persones que formaven cues als hospitals per donar sang. L’aparell policial català, sovint intencionadament qüestionat, que ha ofert una resposta de primer nivell. La cobertura informativa impecable de TV3. I tantes i tantes persones que, irremeiablement angoixades, han col·laborat fins i tot quan no tenien a oferir res més que la seua solidaritat. Que ja és molt en casos com aquest.
Barcelona ha estat víctima d’un atac premeditat. Els centres turístics són la diana perfecta per als qui volen sembrar el terror al continent. Els espais freqüentats, de visita imprescindible, són el millor escenari per instal·lar-hi un pànic que tardarà molt de temps a esvair-se. I tant de bo no hi haja nous atemptats que allarguen aquesta insuportable sensació d’inseguretat que també ha arribat a Cambrils i a distintes poblacions catalanes com ara Sant Just Desvern, Alcanar, Vic o Ripoll. Algunes d’aquestes localitats, inesperadament, viuran amb l’ofec d’enfrontar-se a un perill insospitat per al qual, segurament, no estaven preparats. Ningú no està preparat per enfrontar-se a aquestes catàstrofes.
Malgrat tot, Catalunya ha estat a l’altura. I ho continuarà estant. I cal assenyalar el mèrit de la capacitat de reacció enfront de les atrocitats. El del seny. El del camí dibuixat per la solidaritat, per la cooperació, per l’enteniment. A pesar dels intents oportunistes, totalment pronosticables, per tractar de relacionar aquest fet tràgic amb la situació política tan particular que el país està vivint des de fa cinc anys. Són ells, precisament, els que des de les més profundes misèries provoquen l’efecte bumerang d’enaltir el valor d’aquest país. El que ha estat capaç, com qualsevol país normal, d’arraconar l’agenda política per prioritzar l’atenció als afectats mentre uns altres juguen, mesquinament, a barrejar naps amb cols.
Sovint s’assenyala molt l’extrema dreta com la principal beneficiària d’aquestes comparacions imprescindibles en la fabricació d’odi contra el que és diferent. Malauradament, no hi ha res més allunyat de la realitat. Arreu de l’Estat, distints editorials de mitjans tradicionalment d’esquerres o de dreta autodenominada “moderada” no han esperat ni 24 hores per tractar de contaminar-ho tot.
Afortunadament, hi ha un país que, tot i la commoció, sap perfectament que aquestes tragèdies, en gran part inevitables, són producte d’un conflicte que afecta a tothom, sense diferències. I que només el seny, la solidaritat i la capacitat de reacció ens faran tornar a la normalitat. Tot just el que els catalans i catalanes farem.
