És possible que, quan aquesta edició del setmanari EL TEMPS arribe a les mans de lectors i lectores, el Tribunal Constitucional (TC) ja haja resolt el seu ple per a decidir si invalida o no la votació del Congrés –i si anul·la, per tant, la del dijous al Senat– sobre la reforma del Codi Penal i la renovació del Consell General del Poder Judicial, encara amb majoria conservadora gràcies al bloqueig del Partit Popular.
Però més enllà del que acabe decidint el TC, el que és evident és que ens trobem davant una situació politicojudicial ben simptomàtica que no es pot passar per alt. En primer lloc, tot i que no és cap novetat, cal destacar que, en aquest afer, allò més inconstitucional és l’actitud intencionada del PP de bloquejar la renovació del màxim òrgan judicial de l’Estat per a no perdre la majoria de magistrats afins. L’espanyol és un dels únics estats europeus en què els partits trien els representants de la cúpula judicial, i a aquesta anomalia s’afegeix la del bloqueig per a no perdre la majoria judicial quan el PP ha perdut la majoria parlamentària.
En segon lloc, i això sí que és novetat, tot i que tampoc no és del tot inesperat, ara veiem un PSOE clamant al cel davant la possibilitat que el TC puga anul·lar una votació al Congrés dels diputats aprovada per majoria i aturar, per tant, la renovació de la màxima institució judicial de l’Estat, paralitzada en contra dels criteris marcats per la mateixa Constitució espanyola. Els socialistes no van ser conscients, així com tampoc ho va ser una part significativa de l’esquerra espanyola, que atorgar als jutges la capacitat d’impedir debats parlamentaris era crear un precedent ben perillós.
Cal recordar que el mateix TC va ser instat pels socialistes i pels populars per a aturar votacions al Parlament de Catalunya, arribant fins i tot a reunir-se d’urgència i impedir sota amenaça repressiva l’aprovació de resolucions i evitant, fins i tot, la investidura de qui havia sigut president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, quan aquest ni tan sols havia sigut jutjat i quan la justícia belga s’havia negat a extradir-ho davant les acusacions barroeres formulades per la justícia espanyola. Unes acusacions que, cinc anys després, encara no han aconseguit l’objectiu d’extradir el president a l’exili, petició a la qual s’han negat les justícies de Bèlgica, d’Alemanya i d’Itàlia i sobre la qual no s’han pronunciat les de molts altres països, atès que la justícia espanyola no s’ha atrevit a demanar-ho, sabedora d’una negativa ben previsible.
Van ser els socialistes, en aquell moment amb el PP i amb Ciutadans, els qui van demanar al TC que anul·lara sessions de votació al Parlament de Catalunya. El mateix TC va ser destacat protagonista de tombar l’Estatut català després d’haver superat tots els tràmits legals per ser aprovat, amb validació inclosa a les cambres estatals de representants. El 2010, quan el TC va desautoritzar la majoria dels ciutadans catalans que es van expressar a través d’un referèndum adequat a la legalitat espanyola, quan va desautoritzar la majoria parlamentària de la cambra catalana i quan va fer, alhora, el mateix amb la majoria del Congrés i del Senat, va prendre una decisió que va ser ben celebrada per part del PP, i que una bona part del PSOE també va aplaudir. Hi ha l’excepció del PSC, que es va manifestar a la contra, tot acatant la decisió però sense incidir amb la força necessària en el fons del problema: una instància judicial no pot vulnerar una decisió política si ha sigut validada a través dels canals establerts per a prendre-la.
D’aquell poder desproporcionat procedeix l’actuació actual. La majoria conservadora del TC, empentada per un PP que nega la legitimitat del Govern espanyol –i del català i de qualsevol que no estiga liderat per ells–, és conscient que compta amb un poder que mai no s’hauria d’haver concedit en un sistema que es pretén democràtic. Desautoritzar aquest comportament arbitrari és un repte inajoranble, i fora bo que els qui van fer possible aquesta actitud judicial, per activa o per passiva, prengueren nota d’aquesta lliçó tan dramàtica.
