Soc una persona que visc poc de cara a la mar. Fa més de cinc anys que no em remulle els peus a l’aigua del Mediterrani —ni a cap altre mar o oceà. Li tinc una mescla de respecte i por que em fa allunyar de les ones, la platja, aquell blau d’una infinitud que em provoca uns calfreds l’origen dels quals no sé identificar. Tanmateix, sé que visc a un país costaner, allargassat, al qual la mar Mediterrània li atorga un caràcter singular, privilegiat i absolutament inimitable.
La mar no és per a mi quelcom tangible i quotidià, però m’és impossible defugir la seua influència. No només cultural o vital, és clar; gran part dels fenòmens meteorològics, del nostre clima i de tot allò que es pot trobar a les terres valencianes té a veure, directament, amb la gran massa líquida a la vora de la qual vivim. Què en sabem, del Mediterrani? Ben poc, més enllà de les preferències personals de cadascú respecte a l’estiueig i les segones residències. Fins i tot en eixos casos, i tret de comptadíssimes excepcions, la relació amb el nostre mar es limita a l’estretíssima franja d’arena o roques que fan de frontera permeable i gojosa, perforada de para-sols i saturada de cridòria de diversa procedència.
Massa vegades, els qui parlem de canvi climàtic i de la crisi ambiental global ho fem amb el discurs amarat de neguits i amenaces, amb el batec de la paüra del futur a frec de pell. El Mediterrani n’és un exemple paradigmàtic. Negligit durant anys, en els quals només ens preocupaven els impactes a terra ferma (incendis, cultius trastocats, riuades i altres), quan hi hem girat la mirada ha estat per a alertar-ne dels perills, no lloar-ne el caràcter protector, de connexió, l’aliment i la sal que ens han nodrit durant mil·lennis.
Sí, al Mediterrani hi ha onades de calor, i una contaminació impensable terra endins, i sobreexplotació pesquera i muralles de ciment lletgíssim que l’embolcallen com una corona de punxes, per on sagna plàstic i protector solar. Però a aquelles aigües, més enllà d’on arriben els matalassos inflables, també hi ha espècies de les quals no n’havíem escoltat mai el nom, dofins i balenes, horitzons de pel·lícula i milers d’indrets que conserven una riquesa tel·lúrica, quasi inexpugnable.
Hem passat de l’oblit a la prevenció, com si tot allò que ens vingués del Mare Nostrum foren només malediccions i problemes. I no! Hi ha molt més enllà dels models climàtics, de les pluges torrencials i de la sospitosa escuma d’algunes platges. Hi ha vida, cultura, vides entrellaçades amb el moviment sinusoidal. Hi ha un món per descobrir, on el canvi climàtic ha substituït els dracs i monstres que poblaven els mapes medievals, però que també amaga troballes enlluernadores, esclats de vida i, el més important, mil i un motius per a estimar-lo, preservar-lo, ésser conscients de la seua vàlua i acollir-lo com una part més del nostre país, una part sense la qual seria impossible d’explicar qui som.
