A la primeria d’octubre al sastre se li girava feina. Una filera de criatures de diferents edats, de tretze, de catorze, d’onze anys, arribava a l’obrador. Els prenia mesures. L’ample de l’esquena, el llarg de la màniga, el contorn del pit, la cintura. Després s’agenollava i mesurava per al llarg del pantaló o de la faldilla. Eren dies intensos, d’ajustar les mesures als patrons d’altres anys, de clavar el paper fi sobre la tela, de guixar‑la, de tallar les peces, d’embastar‑les, de deixar‑les a punt per a la prova. Mentre cosia els uniformes, es permetia de recordar la pròpia infantesa i primera joventut, lluny d’aquella terra on ara habitava, lluny de la música. Mentre tallava el fil amb les dents i enfilava l’agulla es permetia de plorar un poc. Era de llàgrima fàcil. Des de sempre. Des que era menut i poca cosa i esquifit i el pare ja s’havia hagut d’engolir que no valia per a les faenes del camp, que tenia un no‑sé-què en el pit que no el deixava respirar com calia i no valia per a les coses dels homes. Llavors la mare li havia ensenyat de cosir. Tens les mans fines i llargues, li deia. Mans de pianista. Però no hi havia pianos, allà d’on ell venia, i tota la música que havia escoltat era la d’un guitarró mal tocat que feien sonar a les festes després de la sega. Fugí quan va poder, quan la mare es morí d’un dia per l’altre.
Era novembre quan el tren arribà a l’estació del poble on vivia una parenta llunyana de la mare. Feia fred. Amb la maleta de cartró en una mà i l’altra en la butxaca de l’abric eixí de l’estació. No s’esperava gens el que va veure. Una munió de músics en formació, una vareta que s’alçava i tot de colp un esclat de sonoritat. Els músics tocant alhora, la banda que desfilava i ell que els va seguir, amb les llàgrimes que li regalimaven, com una criatura que troba per primera vegada el recer i l’alegria.
Ja ho sabia, que no l’esperaven a ell, però d’alguna manera també l’esperaven. Com si la mare s’hagués mort a posta perquè ell arribara en aquell poble justament aquell dia. Aquesta impressió, aquest pensament sense trellat ni fonament, feu clot al seu cor i el conhortà tota la vida. Feu niu en aquell poble. Es posà d’aprenent amb un sastre i, amb els anys, heretà l’ofici, la llengua nova i l’encàrrec de cosir els uniformes per als músics novells que entraven a la banda al novembre, per Santa Cecília.
Amb el pas del temps ja va saber que allò no era un cas particular. Tant feia aquell poble com el poble del costat i l’altre de més enllà. Tots els pobles d’aquella terra tenien banda, i eixien al carrer en novembre per Santa Cecília, en Pasqua per Sant Vicent, a les festes de moros i cristians, a les Falles, a les fogueres, per Sant Antoni, pels Sants de la Pedra, per Sant Roc, per jo que sé què.
Sonen les campanes. Toquen a mort. Els músics, formats, esperen l’eixida del taüt per acompanyar‑lo al cementeri. L’home que els va vestir durant molts anys farà el seu darrer viatge custodiat pels fagots i les trompes, les flautes, els clarinets, els trombons, els oboès, les caixes i els platerets. Si fos el cas que d’allà on fos ho pogués veure!
