La setmana passada, enmig dels dies festius, la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, adscrita a la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, va publicar un estudi sobre l’evolució del coneixement i l’ús del català al País Valencià els últims anys. I realment, els resultats evidencien el retrocés de la llengua, acompanyat de l’autosatisfacció que es constata entre els qui porten a terme aquestes polítiques, que en quasi vuit anys de govern del Botànic no han aconseguit els objectius.
Els difusors de l’enquesta apuntaven que el català ha augmentat en coneixement els últims anys, però no en ús. Però darrere d’aquest titular intencionat s’amagava una realitat: tot i que es detecta un augment del coneixement de la llengua entre la població, el seu ús social ha reculat 8 punts percentuals: del 31% que la parlaven habitualment el 2015 al 23,1% que la parlarien ara. Cal dir que aquest retrocés no és exclusiu del País Valencià, sinó que ho és arreu del domini lingüístic, on la globalització i les seues conseqüències esdevenen factors que atempten contra l’ús de la llengua autòctona. Tampoc cal oblidar l’hostilitat dels governs i dels tribunals espanyols contra les lleis i els decrets adreçats a augmentar l’ús del català i la seua presència pública.
Però més enllà dels factors externs, que hi són, cal també valorar-ne els interns. No és casual que l’augment del coneixement del català a les zones castellanoparlants del País Valencià siga paral·lel a la caiguda de l’ús de la llengua. Fonamentalment, perquè el plurilingüisme aplicat per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana estimula això: el coneixement del valencià en zones castellanes que no senten seua aquesta llengua, cosa que no vol dir que els habitants d’aquests territoris hi siguen necessàriament hostils, tal com alguns mitjans miren de fer veure de manera interessada. I mentrestant, a canvi, les línies en valencià establertes per la Llei d’Ensenyament i Ús del 1983, on el català estava més que consolidat, s’han vist trencades amb la incorporació d’un mínim de castellà obligatori, fent que molts alumnes –la gran majoria, de fet– que només tenien contacte amb el català a l’escola reben ensenyament també en castellà. El català, per tant, marginat de l’esfera pública, troba també competència amb el castellà a les aules de l’escola pública, quan aquest últim idioma gaudeix d’un monopoli social absolut. Molts dels alumnes que en generacions anteriors van poder aprendre català al País Valencià d’una manera solvent gràcies a les línies, ara tenen més problemes per a adquirir aquesta garantia idiomàtica, per bé que el nou requisit lingüístic els reconega aquesta capacitat per accedir a la gran majoria de càrrecs de la funció pública només per haver superat els estudis de Batxillerat.
L’ús social de la llengua disminueix en un context de globalització, però hi ha altres elements que no ajuden. Per exemple, l’evident incapacitat pressupostària de la radiotelevisió pública, À Punt, amb recursos ínfims com per a convertir-se en una entitat mediàtica referent per als valencians, que no disposa de programació infantil –tan important per a generalitzar l’ús del català– ni d’un segon canal de ràdio, tal com preveu la mateixa llei. La reciprocitat dels mitjans públics en català també és una assignatura pendent a la qual els partits del Govern valencià es van comprometre abans d’arribar al poder i que encara no han volgut encarar. Alhora, el fet que alguns dels principals polítics valencians no s’adrecen, per sistema, en català als ciutadans del sud tampoc no contribueix a prestigiar l’idioma, sinó a marginar-lo i a invisibilitzar-lo, fet que contribueix també a la caiguda de la transmissió generacional del català entre els valencians. No cal dir que aquesta caiguda anirà a més, i que no es pal·liarà si no és prestigiant la llengua i convertint-la en un element prioritari a ulls dels mateixos valencians.
Les mateixes entitats per la llengua no deixen d’advertir de les incongruències de la política lingüística, però el Consell sembla sord davant aquestes demandes, malgrat els resultats de les seues pròpies enquestes. Pel bé del país, és hora d’un canvi de paradigma.
