A vegades una al·legoria es fa lloc a la vida quotidiana més anodina per enviar-te un missatge. Això em va passar l’altre dia i em sembla que la providència de la rutina vol que el comparteixi per al bé comú. Eren les dotze i cinc minuts del migdia quan vaig rebre una trucada de l’ambulatori. Tinc hora a la una del migdia per a una visita rutinària al dentista. Veig la trucada al cap de sis minuts de rebre-la i la torno. Aleshores passen els minuts inexorables, com els pertoca, mentre la trucada no arriba a ser atesa per ningú de l’ambulatori. Em va escalfant el cap la cantarella que demana que t’esperis. Per pura curiositat antropològica, aguanto la trucada mentre feinejo per casa. Va sent hora d’anar a la visita concertada i hi faig cap sense penjar el telèfon. Vull veure fins on arriba l’espera. He de confessar que m’imagino arribant a l’ambulatori amb la trucada encara pendent. A mig camí, però, quan la trucada ja va pel minut 35, algú respon a l’altra banda:
—T’havíem trucat per si podies venir abans. Però ara ja no cal.
—És que m’heu tingut més de mitja hora al telèfon.
—Tranquil·la, que ja no cal.
No sé dir si em queda més cara d’idiota o de mig somriure pel pastís d’absurd als morros.
De camí cap a l’ambulatori, he d’esquivar el morro de cotxes immensos aparcats en bateria. Els fan tan grans que n’hi ha uns quants que envaeixen la vorera. Sembla un concurs de qui el gasta més gros, de qui fa gala de més ostentació automobilística o d’anar més granat. Un amic meu geògraf ho resoldria fàcil: “És tot façana”, que és el que em va dir un dia que jo m’embadalia amb els edificis bonics d’un centre històric on em feia de guia. Ell em va fer saber que la majoria estaven buits.
Façana o no, està clar que s’ha acabat l’època dels cotxes assequibles. S’inventen mesures per contaminar menys, però els cotxes els fabriquen cada cop més grossos i potents. Qui es creu aquest absurd? Ja no fabricaran més el Ford Fiesta, el cotxe amb el qual la mare ens va portar amunt i avall.
Un cop arribo a l’ambulatori, encara amb el mig somriure a la cara, mantingut gràcies al gegantisme dels cotxes, comprovo que tindré temps per seguir barrinant. M’espero mitja hora més. La dentista em dirà que tinc “una boca curiosa”, cosa que encara no m’havia dit ningú. I llavors hi treu ferro i l’halo romàntic: “per les dents apinyades, però si no et molesten...”. Amb el Ford Fiesta vermell que li va durar quasi vint anys la mare m’havia portat, quan jo era adolescent, a fer-me arrencar un ullal que sortia rebel. M’hi va quedar un esvoranc només visible si l’ensenyo —les dents de davant, en canvi, totes bé, tot és façana— i suposo que allà va començar, sense jo saber-ho, el mite de “la boca curiosa”. Quan comença el mite de necessitar cotxes extraordinàriament immensos per anar pel món i d’haver de gastar-s’hi una calderada? Hi haurà un moment que les places d’aparcament, els carrers i els carrils de trànsit quedaran petits, com si vinguessin d’un antic país de Lil·liput?
Després de l’ambulatori, torno a casa per un passeig ample. Almenys això encara ho puc decidir jo, pel meu propi peu, i m’ho puc permetre. M’avancen patinets.
