El passat dilluns, les conselleres d’Educació i d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana, Raquel Tamarit i Gabriela Bravo, van anunciar l’acord per l’aprovació del requisit lingüístic que s’aplicarà als qui desitgen accedir la funció pública valenciana. És la primera vegada, després de quaranta anys d’estatut, que el coneixement acreditat del català és una condició indispensable per accedir a aquest sector. Una exigència fonamental per a garantir els drets lingüístics dels valencians i les valencianes, sobretot dels catalanoparlants, històricament discriminats en la seua pròpia terra. I desgraciadament, en canvi, el requisit aprovat queda molt lluny de representar allò que es pot esperar d’un govern progressista, autodenominada valencianista i pretesament defensora de la llengua dels valencians.
És ben cridaner, en primer lloc, que l’àmbit de la sanitat en quede exclòs. Cridaner perquè la sanitat, amb l’educació, és l’àmbit que més funcionaris concentra i és, alhora, l’àmbit en què han transcendit més discriminacions contra els catalanoparlants per part de professionals que han arribat a expulsar pacients pel simple fet que s’expressaren en la seua llengua. Un dels molts exemples és el que va ocórrer fa uns mesos a Alfafar, on un pacient va ser expulsat per un metge i va ser sancionat amb 601 euros després de la denúncia del sanitari, que el va acusar “d’entorpir el funcionament de l’hospital” per parlar en català. L’exclusió de la sanitat també és simptomàtica, perquè es fa difícil pensar que aquesta decisió no està relacionada amb la por davant la campanya hostil i grollera que ha fet la dreta i la ultradreta espanyoles contra l’exigència que els sanitaris hagen d’acreditar el coneixement de català per accedir a la funció pública. A les Illes Balears no van cedir a aquest xantatge.
No és, en canvi, l’única limitació. El requisit atorgarà un nivell C1 als alumnes de batxillerat que obtinguen un 7 en l’assignatura de valencià. El nivell C1 permet accedir als grups funcionarials més elevats, i és més que evident que al País Valencià, una bona avaluació en batxillerat no garanteix, ni de bon tros, el domini correcte del català com per a treballar en l’administració. A Catalunya, la finalització del batxillerat també és paral·lela a l’obtenció d’un C1, però no oblidem que el sistema d’immersió ha garantit el domini de la llengua de manera generalitzada entre la població, mentre que al País Valencià el sistema educatiu, actualment sota el plurilingüisme, no és en cap cas similar. Menys encara amb la desaparició de les línies en l’actual model educatiu, que ja no garanteix que molts alumnes siguen educats íntegrament en valencià. En aquest context, cal recordar també que els qui superen l’ESO comptaran automàticament amb un B1 i els qui tinguen el batxillerat tindran un B2, que els permetrà accedir al funcionariat de nivell C2 i C1 respectivament sense que els seus coneixements de català, per tant, estiguen el més mínimament contrastats per la corresponent junta qualificadora, que es veu clarament menyspreada amb el decret.
Si el que el Govern valencià volia era evitar les crítiques de la dreta amb aquest requisit tan limitat, és evident que tampoc ho ha aconseguit. El requisit, pràcticament calcat al que hi ha vigent a Galícia, implantat per Manuel Fraga i mantingut per Alberto Núñez Feijóo, actual líder del PP a nivell estatal, serà derogat immediatament per aquest partit si governa després de les eleccions de l’any que ve. Així ho ha anunciat, amb retòrica apocalíptica, el dirigent del PP valencià, Carlos Mazón. A més, el requisit no es començarà aplicar fins el 2025.
De què serveix, per tant, aprovar un requisit que no garantirà els drets dels catalanoparlants? Per què se celebra aquesta mesura si la llengua dels valencians continuarà arraconada en l’administració pública gràcies a la manca d’ambició dels seus propis governants? Plataforma per la Llengua, Escola Valenciana, Decidim, Intersindical o El Tempir d’Elx s’han mostrat crítics o molt crítics amb aquest requisit. És evident que estem davant una nova oportunitat perduda.
