La síndrome de l'últim mohicà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Se sap, i és profecia que l'estat de la llengua catalana arreu del país no és dels millors: ni aquí, ni al centre, ni al sud. No ho dic jo, que no sóc ni lingüista, ni sociolingüista, ho diuen els professionals del tema. També és una evidència que aquesta situació varia segons les comarques, les viles i ciutats que hi ha arreu dels Països Catalans. Fins aquí, amb aquestes generalitats, segurament tots estem d’acord.

Ara bé, quan pensem i preguntem sobre alguna de les parts del nostre allargat país sorgeixen la complexitat, els tòpics i les imatges preconcebudes. Als de Catalunya Nord, generalitzant i passant per alt les nostres especificitats urbanes o rurals, plana o muntanya, ignorant la complexitat interna pròpia de les nostres comarques, ens ha tocat ser els de: «Aquí ningú parla català, no?».

I aquí és quan sorgeix un dels pitjors mals que tenim actualment els catalanoparlants nord-catalans. Tots ens pensem que ningú més parla català.

D'acord, aquí el català ha estat exterminat metòdicament per l'Estat. La situació del català com a llengua d'ús social o de transmissió en l'entorn familiar és alarmant. I malgrat això la remor persisteix. No qüestionaré en cap cas la involució real, dramàtica, de la llengua, ni la pèrdua de gran part dels elements de la variant dialectal rossellonesa. Dos més dos fan quatre. Però jo ja he nascut en aquesta situació. En el meu entorn proper, exceptuant el familiar i una part de les amistats, tothom parla francès. A la feina, a cal metge, fent compres, quan contesti a un desconegut. Ningú sap parlar català. O millor dit, tothom em parla en francès. I jo parli en francès a tothom. Que no és el mateix. I aquí és quan sorgeix un dels pitjors mals que tenim actualment els catalanoparlants nord-catalans. Tots ens pensem que ningú més parla català.

Aquesta és la meva actitud, que en la situació actual és de les més dramàtiques, i que ens afecta gairebé a tots, tot i que de formes diferents: és la síndrome de l'últim mohicà. Aquesta síndrome té diversos símptomes. Els que diuen que no parlen bé català. Com que ja no parlen català amb gairebé ningú que no sigui l'entorn estrictament íntim, perden tota la seguretat que dona practicar la llengua en el quotidià i amb gent diversa. La llengua esdevé una relíquia, quelcom de preciós, però que s'amaga.

Els que diuen que si vols parlar en català, cal anar al sud. Perquè aquí no el podran parlar amb ningú. Els que us parlen en castellà, quan veniu des de Barcelona. Per què estan convençuts que no poden parlar altra cosa. Els que mai intenten parlar en català a la primera, a algú amb un accent en francès més que dubtós. Els que, sense ni més ni menys, volen marxar a viure més enllà de l’Albera, per viure en català. Els que tornen desanimats i tristos quan un "veritable" català els hi ha parlat en francès quan han intentat fer-ho en català. Els que se preocupen més de la pulcritud de la llengua que de la seua pràctica normalitzada i desvergonyida. El mainatge que amb sorpresa certament innocent, al sentir-me parlar en català amb la meua nina me diu que va a l'escola en català. L'home gran, que sentint sonar les "Muntanyes regalades" comença a cantar, i quan no sent ningú més, púdic, calla. La jove, que intenta aprendre català i li parlen en francès. El que, borratxo, se posa a parlar català i l’endemà podrà dir que ni ho recorda, ni el parla. I molts més.

Me declari malalta d'aquesta síndrome adquirida i patir de més d'un dels símptomes. La síndrome de l'últim mohicà la patim tots i totes. És, mentre n'ets afectat, individual i intransferible. Només se podrà superar col·lectivament. Sense cap mena de dubte, no hi cap solució miracle. Però la presa de consciència és essencial per avançar. I els espais, on la llengua pugui fluir son necessaris, més enllà dels llocs d’ensenyament de la llengua. Sinó, s’aprendrà el català com s'aprèn l’anglès per practicar-lo quan se marxi fora de casa. I aquí, aixo no té sentit. I aquests espais existeixen: castellers, casals, escoles… Però també se poden trobar o crear : metges, el veí del segon, el cambrer del bar de sota casa… Qui no s’ha trobat mai en un entorn on suposadament ningú parla català i on han acabat sorgint, al llarg de la vesprada, de sota les pedres, els catalanoparlants ?

Socialitzar la llengua, superant pors i vergonyes. Simplement parlant en català. Parlant amb l'altre. I potser així, un cop superada la síndrome, continuar a treballar per la recuperació de la llengua catalana a la Catalunya Nord i per tant, arreu dels Països Catalans. Partint de noves bases, sense llast del que érem i ja no serem, però recuperant els mots dels avis, per donar-los sentit, el dia de demà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marta Serra Serra
Marta Serra Serra

Professora de secundaria a l'ensenyament públic i membre del Casal de Perpinyà.