L’espectacle execrable ofert per Vox al Congrés espanyol la setmana passada, amb els insults masclistes contra la ministra espanyola Irene Montero, són tot un símptoma del que ens espera en aquest any electoral que s’aproxima i que culminarà, després de les eleccions municipals i d’algunes autonòmiques, amb els comicis d’àmbit estatal a finals del 2023.
No ha de ser fàcil, per al Partit Popular, visibilitzar les futures aliances amb la ultradreta de Vox si els números els acaben facilitant la formació de govern. Tant és així que fins i tot María José Catalá, candidata a l’Ajuntament de València i secretària general del PP valencià, a més de síndica d’aquest partit a les Corts, també va rebutjar les paraules de la diputada Carla Toscano, perquè generen vergonya entre qualsevol persona que tinga un mínim d’humanitat. Alberto Núñez Feijóo, un polític que es pretén vendre com a pragmàtic i moderat, té al davant una tasca ben complicada si vol presentar-se com a alternativa electoral a la política de Pedro Sánchez i als seus pactes amb altres partits d’esquerres, interessadament demonitzats per la dreta. El seu discurs alarmista es comprova poc creïble amb les formes que exhibeixen els socis potencials del PP.
L’èxit electoral de la dreta espanyola dependrà de l’èxit electoral de Vox. Són ja molts anys els que porta aquesta formació evidenciant el seu radicalisme antidemocràtic. La mateixa Toscano ja ha actuat vàries vegades amb discursos similars, tot i que sense tindre tanta transcendència. En algun moment, per Twitter, fins i tot ha amenaçat amb el retorn al 1936. Aquesta manera de fer, tot i que més grollera que abans, no és, ni de bon tros, nova. L’aznarisme ja va entendre, des del primer moment, la política com l’art de la provocació. La de Vox no és més que una evolució d’aquesta idea adaptada als temps actuals, nodrida per una extrema dreta internacional que actua de manera idèntica. Per aturar el seu accés al poder no només cal assenyalar-la, que també, sinó respondre amb polítiques socials eficaces i beneficioses per a una majoria existent que no pot quedar òrfena de l’escut social que necessita i que, quan no el troba, l’extrema dreta sap fer encaixar el seu discurs, eficaç quan l’esquerra no ho és.
Sa Feixina, protegida pels jutges
Sembla que no té relació, però en té. L’actitud ordinària de Vox és paral·lela al comportament d’uns jutges entestats a donar-los la raó. S’ha vist amb Sa Feixina, el monòlit franquista de Palma que, davant les exigències de ser retirat en virtut de la memòria històrica, el Suprem ha obligat al Consell de Mallorca a catalogar-lo com a monument històric. Aquesta és la concepció d’una cúpula judicial, l’espanyola, massa acostumada a interpretar lleis amb finalitat política. No cal dir qui ha celebrat aquesta decisió: PP, Ciutadans i Vox.
Arreu del país hi ha situacions ben similars. A Alacant, per exemple, l’exigència de la Conselleria de Qualitat Democràtica, liderada per Rosa Pérez Garijo, de retirar la “cruz de los caídos” del centre de la ciutat, ha estat contestada amb una proposta impulsada per Vox –i aprovada amb els vots de PP i Cs– en què es fa una crida a desobeir el requeriment emparant-se en arguments tan antidemocràtics com el de la militància de la consellera, a qui acusen –en la mateixa proposta tramitada al ple municipal– de ser membre del Partit Comunista. Quan el cas arribe als alts tribunals, caldrà veure com interpreten un argument tan poc jurídic.
