Polítics low cost

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ara resulta que els comuns s’han adonat que la subhasta de rebaixes dels salaris dels polítics en què van entrar amb la CUP va ser un error. Ara. Ara que fa dos anys que manen gràcies a promeses errònies com aquesta i han aconseguit contaminar la resta de partits amb aquestes milongues.

La crua veritat és que, passada la meitat de la legislatura, es constata que amb aquest discurs de rebaixes salarials ens han estafat. I si no anem amb compte ens tornaran a prendre el pèl ara quan se l’apugin de nou. Perquè, si som honestos, haurem de reconèixer que a casa nostra pràcticament ningú no s’ha pas rebaixat el salari realment, sinó que bàsicament han escurçat jornades laborals i responsabilitats. Ésser batlle d’una ciutat, diputat al Parlament, director de vés a saber quina oficina, etc., implica assumir responsabilitats les 24 hores del dia, els 365 dies de la setmana. És així i ha de ser així, si no volem que això sigui Can Pixa. I per aquest motiu, calen sous d’acord amb aquestes exigències.

En canvi, a la majoria de partits catalans ha aparegut una nova generació de polítics low cost que han considerat que això era treballar massa. Per això, dit ras i curt, han decidit treballar menys que la generació precedent i, en el millor dels casos, han prorratejat el sou. Feu un càlcul i veureu que la xifra de batlles que cobren menys és proporcional a la xifra de batlles que sovint els caps de setmana ja no assisteixen a actes del poble “perquè els polítics també hem de conciliar”, o a la xifra de baixes mèdiques de batlles i regidors –increïble!– per motius d’allò més curiosos. Sí, efectivament han reduït el que perceben cada mes però, amics, també han retallat el que aporten.

El més dramàtic de tot plegat és el talent polític que es perd pel camí. Qui no coneix més d’un i dos simpatitzants de formacions polítiques que ha rebutjat càrrecs que li han ofert perquè no li surten els numbrus? Aquesta gent, professionalment impecable, s’estima més de seguir militant unes horetes altruistament pel partit, que no pas d’entomar responsabilitats institucionals, perquè, essent dels partits que són, cobraran menys que el que cobren en l’actualitat. I, per tant, es confirma allò tan evident en les polítiques de recursos humans: si pagues amb cacauets, tindràs micos.

Sí, ara tenim polítics micos. Monos i mones, tot i que val a dir que molts d’aquests no van pas gaire monos, precisament. No fa gaire en un d’aquests molts aplecs independentistes que s’organitzen aquests vespres d’estiu, a l’hora del debat el batlle de la ciutat en qüestió va comparèixer a l’escenari aital com acabat de sortir de la piscina municipal del poble: xancletes hawaianes als peus, calces curtes ben arrapades, samarreta de cotó i ulleres de Sol. Només li mancava la tovallola penjant del coll i la gorra. Uns mesos enrere, en una reunió oficial al seu despatx, un alt càrrec d’una de les nostres Generalitats va tenir la cortesia de rebre’m amb texans desgastats imitació de Levy’s i sabatilles crocs liloses amb mitjons blancs a la peülla. Cap d’aquests dos individus no era pas de la CUP ni dels comuns, cosa que confirma la contaminació que comentàvem suara. De fet, fins i tot el PSC no se’n deslliura. Recentment, per exemple, he seguit de prop la indumentària de la batllessa de Santa Coloma, que és cosa fina que em meravella. Consulteu l’hemeroteca i comprovareu que el mes passat es va presentar a una roda de premsa sobre el pla del Baix Besòs amb una mena de sabatilles esportives de skater, pantalons slim i una samarreta de Nirvana.

A l’altra cara de la moneda hi tenim el President Macron. En les 'Observacions sobre el sentiment d’allò bell i d’allò sublim', Inmanuel Kant afirmava que l’home francès “té un sentiment preponderant envers allò moralment bell. És atent, cortès i complaent.” És curiós que, passats gairebé 300 anys, els tòpics nacionals kantians segueixin funcionant com el primer dia, tot i haver passat per revolucions i guerres mundials a dojo. El President gal és, probablement, la personificació d’aquest clixé d’home francès extremadament refinat, primmirat, fatu, obsessiu per l’aparença, sempre jugant al límit entre la vanitat i la pedanteria. Si existís un podi de líders polítics mundials metrosexuals, sens dubte Macron se n’enduria el maillot jaune, probablement seguit del primer ministre canadenc, Justin Trudeau, curiosament quebequès. El patró és tan exagerat que quan fa una mica més d’un mes es va fer públic el nou retrat oficial del President francès, els acudits a les xarxes es van escampar com la pólvora.

La instantània, òbviament, és del tot calculada en cada un dels elements, tal com Patrycia Centeno va exposar exquisidament al seu blog de política i moda. De fet, circula un vídeo on es veu com el mateix Macron enllesteix els darrers detalls ornamentals de la fotografia. Els seus dos iphones que col·loca mil·limètricament l’un sobre l’altre damunt la taula, i els trenta segons de rellotge que triga a trobar la pàgina de les 'Memòries de guerra' de De Gaulle que vol oberta just darrere els dos aparells telefònics.

Macron diu pretendre capgirar França però sap que no en tindrà prou amb fets, decrets i mesures per canviar una societat paleolíticament monolítica, poruga per tants anys de falses expectatives i decadència acumulada. Ell, que ja va basar tota la seva campanya en l’èpica de salvador de la pàtria presumit amb aires de Bonaparte, un cop arribat al poder ha volgut doblar l’aposta estètica, perquè creu que, si no es fa a imatge d’un Déu, tan bon punt comenci a adoptar les mesures antipopulars que França necessita, se li pansirà tot el glamour i, per tant, perdrà tota l’autoritat que té.

Són les dues cares de la moneda populista. La segona més agradable a la vista que la primera, però totes dues igual de perilloses. No ens confonguem pas. No pretenc fer meu el discurs del senyor Alberto Fernández Díaz, que acusava Ada Colau d’anar “disfressada” durant el debat dels candidats a l’alcaldia de Barcelona. Senzillament, denuncio la rebaixa dels nivells i estàndards de qualitat d’aquesta nova generació de la nostra classe política, que ens condueix cap a un retrocés en la dignitat institucional que es mereix la nostra democràcia. Diuen que tot això ho fan per “apropar-se” a la gent, al poble. Però oi que a tots nosaltres ens provocaria com a mínim una ganyota si el cirurgià que ens ha de posar les mans a sobre ens rebés sense bata blanca i amb una samarreta de Soziedad Alkoholika? Doncs això mateix em passa a mi quan penso que aquesta gent gestiona els nostres recursos i afers públics.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.