De vegades és més fàcil no saber. Tenir de fons el telenotícies però no acabar de sentir-lo bé, passa’m l’amanida, com ha anat el dia, a l’escola bé. I si el sents, arrufar el nas amb el titular però no indagar gaire més. Mil tres-centes setanta persones ofegades l’any passat al nostre mar. Venint des d’on? Fugint de què? Ens és igual. No sabem com posar-nos-hi, no sabem què fer-hi. Ens declarem impotents i ens ho traiem del cap. De què serveix saber els mals del món si no és a les nostres mans apaivagar-los? Mirem una pel·lícula, millor. Avui fan aquell programa que fa riure. Oblidem.
El 8 de juliol es presentarà a Barcelona una iniciativa per a aquells que volen saber, precisament. El Tribunal Permanent dels Pobles, que està impulsat per persones migrants, vindrà a veure com els tracta la ciutat que ha protagonitzat la manifestació més gran a favor d’acollir refugiats. Us en recordeu, encara, d’aquell dia de febrer? Vam sortir al carrer i vam impressionar el món amb la nostra solidaritat. Què en queda, uns mesos després?
De cap manera no voldria menysprear aquesta solidaritat momentània, aquest crit als governants per avisar-los que el que estan fent no ho fan amb el nostre vist-i-plau. Però en què hem avançat, des de llavors? Els pocs que hem pogut reubicar a Berga o a Manresa, com viuen? I els que vénen per altres vies, on són? Tenen feina? Poden estudiar? Hi ha un futur a l’horitzó, o l’Europa que imaginaven s’ha convertit en presó?
I la frontera sud, com la tenim? Continua sent un territori salvatge en estat d’excepció? Continua havent-hi suborns, violacions sistemàtiques dels drets humans, tanques amb concertines separant el desert del camp de golf?
Continuem fent com qui no veu els menors desapareguts, les noies segrestades per xarxes de prostitució, l’esclavitud a Turquia com a requisit ineludible per poder anar més enllà? Què ha passat amb les vies segures? Com és que encara creiem que ens podem permetre mil tres-cents setanta morts l’any, milers de desapareguts? Per què no tallem en sec les màfies i obrim maneres d’arribar a Europa menys mortals? Ens està bé, que morin abans d’arribar?
I de què fugen? Ens importa? Qui ha fabricat les armes que els maten? Qui aprofita el petroli dels governants que els exploten? Qui ha instaurat els règims que els oprimeixen? Qui ha espoliat els països on ja només queda sequera?
Fa perdre la respiració, aquesta tirallonga de preguntes que voldríem no saber respondre. Quan la culpa no és de ningú, és que és culpa de tots. I si no parlem de culpa, que sona a catolicisme ranci, potser podem parlar de responsabilitat. Ens la repartim sencera entre tots? Jo que compro roba barata feta per nenes de Bangla Desh tinc la mateixa que qui es fa milionari venent-me-la? I si donem a cadascú la que li correspon, i exigim que els que en tenen més paguin més, i els que en tenen menys paguin menys, però capgirem la situació entre tots?
Fa perdre la respiració, la tirallonga de preguntes, i torna la temptació de no saber més forta encara. Jo no en sé res, no és culpa meva, ves què he de fer. Ens sentim impotents i petits davant problemes tan grossos, però no és de veritat, aquesta impotència. Tenim més força de la que creiem. Ho saben els que lluiten, els que guanyen ni que sigui batalles petites a còpia de no mirar cap a una altra banda. A còpia de mirar tossudament al seu voltant i fer preguntes i voler saber. No és de veritat la impotència, però per superar-la cal voler-se moure.
Vénen, doncs, a Barcelona, els que han travessat el desert. Els que han sigut esclaus i gairebé s’han ofegat i han arribat a ciutats dures que no els volen. Vénen a dir-nos que no hi ha dret, a demanar-nos que els fem costat. Vénen a exigir que no hi hagi impunitat per als qui podrien canviar les coses i prefereixen no actuar. Vénen a dir-nos que hi són, que no se’n van.
Es farà un judici, al gener. Des de juliol el prepararem, buscarem testimonis, buscarem proves. Quan estigui tot preparat, es farà un judici simbòlic que es pot pensar que no servirà de res, però que, a falta d’una altra cosa, haurà de fer-nos servei. Els condemnats pel Tribunal Permanent dels Pobles no tindran penes de presó, ni multes, ni línies vermelles a l’expedient. Però si no mirem cap a una altra banda, si ens els escoltem, si des dels nostres espais expliquem què passa i com i per què, poden canviar les coses. Pot arribar el dia que els que fins ara han viscut impunes no puguin continuar vivint impunement.
Estiguem atents, doncs. El 8 de juliol, el pròxim gener. Obrim els ulls i escoltem, i pensem com contribuir a fer grossa la bola que ha d’aturar la bogeria que és dividir-nos en més o menys humans segons el passaport que tinguem. Perquè és més fàcil no saber, però només saber ens ajudarà a actuar més bé.
