Mili per a mil·lennistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els mil·lennistes tenen mala fama. Fills del Baby Boom, varen néixer entre 1981 i 1995, i no treuen els ulls dels dispositius electrònics ni dels seus llombrígols. Si fem cas dels iaios generacionals, estan malcriats, i són impacients; creuen saber de què va el món millor que la resta de la humanitat. Mai no han mostrat gens d’interès pel passat, que respecten menys que el futur. I no esperen res, per això s’ho gasten tot. Ben preparats, els costa trobar feina. I quan n’aconsegueixen una, es queixen perquè el sistema està obsolet. Saben que els seus caps n’aprendrien molt, d’ells, i actuen amb arrogància, allunyats de la jerarquia laboral en què uns manaven i els altres acataven ordres. Se senten tractats com a becaris, es pensen merèixer molt més, i els costa ser metòdics i rigorosos perquè el seu voltant és líquid. Són sobirans d’un món fet a mida, en una aldea digital de seguidors, likes i retuits. 

“L’únic bo de la mili és que havies de conviure amb persones que no tenien res a veure amb tu i amb les quals, d’altra manera, no t’hi hauries relacionat mai”, comenta un amic de l’anomenada Generació X, l’última que va fer el servei militar obligatori. “Les classes socials encara existeixen, però no te n’adones fins que no us fiquen en la mateixa caserna un any”. Segons el major dels Mossos d’Esquadra, els veterans lamenten la manca de compromís dels joves, en comptes de motivar-los perquè s’impliquin més; si haguessin passat pel mateix que ells, es diuen, ho entendrien tot millor. Hi ha un decalatge comunicatiu entre els que hagueren de formar davant dels seus superiors i els que consideren que no hi ha ningú superior a ells, no reconeixen cap autoritat, i la titllen d’autoritarisme.

«No sé si ser més homes ens feia millors o pitjors, però les llibertats d’avui són les victòries en les lluites d’ahir. Per això sap greu que els mil·lennistes ignorin per què són privilegiats i a qui han d’agrair-ho. La qual cosa no ha d’implicar en cap cas que visquin el mateix que les generacions anteriors per entendre-ho»

Al debat de si Catalunya hauria de comptar amb un exèrcit propi (idea desfasada, en un Rstat modern), s’hi afegeix el de si la recuperació de l’ensinistrament marcial faria que els postadolescents fossin més homes, segons el que s’entenia per homes fa quatre dècades: adults, coratjosos, disciplinats, independents. Agaf el Manual del soldado de aviación, del coronel Ángel Martínez Barros, i mir quina educació rebia la joventut que complia amb la pàtria l’any 1976. Ho faig a través dels fragments que el meu amic, estudiant aplicat, marcà a llapis. Amb dos signes d’exclamació, subratllava: “Avui potser estàs decaigut, t’enyores perquè has deixat ca teva, la família, l’al·lota. Però anima’t i sigues sociable, que aquí faràs amics per sempre”.

A la cantina, continua el pròleg, podràs escriure cartes als teus; encomana l’optimisme als companys que ho necessiten. Després el llibre enumera tipus de salutació, normes d’higiene, conductes per dinar: rentar-te les mans, no posar els colzes damunt la taula, no parlar amb la boca plena ni tenir tot el pa a la mà, només el tros que hagis de menjar-te. Són faltes greus abandonar una guàrdia en temps de pau, indica, embriagar-se o consumir drogues tòxiques, estupefaents o substàncies psicotròpiques de forma habitual o durant el servei, i mantenir relacions sexuals quan “atemptin contra la dignitat militar”. No especifica què vol dir això darrer.

“El preu de l’home és la seva voluntat, i el valor de la voluntat és vèncer; el covard beu, es droga, no sap dominar-se”, segueix. En aquest sentit, els pitjors enemics no són els que atacarien al camp de batalla, sinó els “pobres d’esperit” (l’autor els anomena “los de la cerveza”) que “passen de tot” i pensen que no serveixen per a res. Sembla un llibre d’autoajuda per a bergants. “Conserva aquest manual amb afecte”, diu, “perquè d’aquí a uns anys et recordarà un capítol entranyable de la teva vida”. 

Temps enrere, les històries de la mili eren un clàssic. Generava nostàlgia, com després la generarien Bola de Drac, Barcelona ‘92 o el FIB. Entretant, uns quants es declararen insubmisos. I si el valor de la voluntat és vèncer, ells encara estan vencent. No sé si ser més homes ens feia millors o pitjors, però les llibertats d’avui són les victòries en les lluites d’ahir. Per això sap greu que els mil·lennistes ignorin per què són privilegiats i a qui han d’agrair-ho. La qual cosa no ha d’implicar en cap cas que visquin el mateix que les generacions anteriors per entendre-ho.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Llucia Ramis
Llucia Ramis

Periodista i escriptora. Autora de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Barcelona, 2008), Egosurfing (Destino, 2010) i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013). Premia Josep Pla de Narrativa 2010.