Transicions

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser, vist des de fora, això de la transició ecològica no semble tan complicat. Per als que s’hi acosten per primera vegada a la seua singladura professional, és fàcil pensar que és qüestió de sumar dos i dos, de fer números i pitjar les tecles de la calculadora d’energia a màxima velocitat. Que tot allò que cal és declarar una emergència climàtica, accelerar tràmits i podar la burocràcia; una visió que té més ecos de Reagan i Thatcher que del que s’espera de l’ecosocialisme transformador del segle XXI.

Al País Valencià ens hem acostat a la transició ecològica des del vessant econòmic i les emissions de carboni, no des de la natura, el territori, la biodiversitat o els camps de conreu: allò que abans en dèiem —recorden vostès?— medi ambient. L’eix central i el fil verd que va unir nombroses propostes i col·lectius a l’època de la bombolla urbanística, i que honrava una memòria de lluites ciutadanes que venia de dècades ençà.

Potser aquesta visió tan esbiaixada de la realitat s’explica perquè, des que es va popularitzar el terme, qui n’ha enarbrat l’estàndard institucional han estat persones alienes al món ambiental, amb precaris coneixements de la matèria que els impedien copsar la realitat d’una forma plena, calidoscòpica i diversa. Particularment, des de 2019 hem viscut un crescendo de neguits i picabaralles al si del concepte mateix de la transició ecològica —que es confonia, interessadament, amb la transició energètica, més cooptable pel mercat i el capitalisme—, que ha acabat per esclatar en un prestissimo de cessaments i retrets.

No puc negar que això em preocupa, i molt. Després d’un primer Botànic al qual es va aconseguir, no sense dificultat i amb menys suports dels que calia esperar, capgirar les polítiques destructives del Partit Popular —tant en el que és formal com en el fons ideològic i programàtic—, ara ens trobem amb un nus que amenaça a ofegar l’acció de govern. Passat ja aquell moment en què tothom volia ser el portaveu i baluard de les polítiques verdes, i demostrada la incapacitat per part d’alguns dels nouvinguts que s’hi postulaven, tornem a la casella de partida. Què és això de la transició ecològica? Què implica al nostre país?

És un oceà sembrat de contradiccions, però aquestes no són només tècniques o de caràcter científic, sinó fonamentalment polítiques i socials. No hi ha una única solució desitjable o possible, ja que del que parlem és de valors, identitats, creences, benestar i desenvolupament. El pes del ciment i el formigó sobre els camps de cultiu també milloraria la vida de la gent: oferia treball, jubilacions daurades i diners a canvi d’uns conreus que donaven molta feina i poc de profit. Però, a costa de què? El problema de la bombolla urbanística no era només econòmic o laboral: fou una qüestió d’ideologia, de configuració d’identitats i d’expectatives de futur d’un territori que quedà ferit i endeutat.

El camí no és planer ni evident. La crisi energètica és només, tot i les urgències informatives, una part de la crisi climàtica, que és al seu torn una peça del canvi global. La transició ecològica no pot ser l’esquerda per la qual se’ns escole el futur ni per on l’ariet neoliberal, amb la seua matemàtica de preescolar, ens propose solucions mercantilistes i tecnocràtiques. Ha de ser un espai de debat, de decisió i participació. De planificació del futur d’un país que encara està, malauradament, per embastar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Escrivà
Andreu Escrivà