Autonomistes: voteu al referèndum!

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El proper 1 d’octubre no s’enfronten, en abstracte, la independència amb l’autonomia, perquè la segona ja no existeix tal com l’havíem coneguda. A Catalunya el que hi ha ara és una autonomia intervinguda en el marc d’un Estat espanyol recentralitzador i demofòbic. De la derrota de l’independentisme, no en sortiria una opció de millora autonòmica, ni seria el moment perquè el federalisme ens agafés el relleu. Seria una derrota que l’Estat aprofitaria per mantenir i aprofundir la seva ofensiva contra l’autogovern català.

Agradi o no, l’única opció per a les diferents sensibilitats defensores de l’autogovern és la celebració del referèndum, en primer lloc, i encara més la victòria del Sí.

Algunes veus han acusat l’independentisme d’haver creat aquest escenari de manera imprudent. Però el cert és que només amb la proposta de reforma de l’Estatut, en el període 2003-2010, ja es va desfermar l’espanyolisme i es va aguditzar l’ofensiva que vivim. L’Estat espanyol i les seves estructures profundes no accepten cap avenç descentralitzador encara que sigui gradual, com plantejava aquell Estatut. Tampoc té a veure amb el suport amb què pugui comptar aquest avenç: aquell Estatut l’havien votat 2/3 parts del Parlament i després el van referendar 1,9 milions de catalans i catalanes. Ni l’amplitud de suports parlamentaris ni la victòria del Sí van impedir el recurs del PP al Tribunal Constitucional i la seva sentència el juny del 2010.

El 2010, un autonomisme esgotat i vençut no hauria tingut força de plantar cara a un Estat que li havia tancat la porta als morros. Va ser l’independentisme qui va agafar la bandera de la resposta al TC. Aquell independentisme popular que ja havia anat articulant-se amb les primeres manifestacions massives de la Plataforma pel Dret a Decidir (2006 i 2007) i amb l’esclat territorialitzat de les consultes sobre la independència, que va començar a Arenys de Munt el setembre de 2009.

Per tant, la contraposició entre l’anar endavant com a única manera de no anar enrere (independència vs. recentralització) ve d’aquell moment. I estem coneixent de primera mà què vol dir anar enrere. El TC ha dibuixat uns límits asfixiants a l’autonomia, i s’ha normalitzat que la majoria de lleis mínimament ambicioses que surten del Parlament de Catalunya siguin suspeses. El Parlament de Catalunya ha legislat en els darrers anys per donar resposta a reptes i problemes socials com ara la pobresa energètica, l’habitatge, el medi ambient o la necessitat de més recursos per al sector públic. I per això es van fer lleis com la 24/2015 d’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica; la prohibició del fracking; l’impost a les nuclears; l’impost als bancs pels dipòsits o el cànon digital. 

Doncs bé, aquestes mesures no hi caben, en el marc constitucional espanyol. Les aspiracions de la societat catalana, que el Parlament s’ha d’encarregar de transformar en lleis, no tenen recorregut. I més enllà de l’àmbit legislatiu, la intervenció de les finances a través del FLA també mostra quins són els rígids límits d’aquest Estat que alguns ens el venien com a quasifederal.

Uns límits que ha trobat Catalunya però que amb tota probabilitat també trobaran el País Valencià i les Illes i els seus respectius governs i parlaments. La setmana passada coneixíem, per exemple, que el Tribunal Superior de Justícia valencià anul·lava parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat.

En conclusió, un hipotètic fracàs del projecte independentista portaria a un panorama de bloqueig per a l’autonomia, que passaria a esdevenir una mena de diputació sense força social o política per donar resposta als reptes de la nostra societat. 

A l’independentisme se li demanen fulls de ruta detallats, certeses sobre els passos que portin fins a la consolidació de la República Catalana. No es demanen explicacions, en canvi, a aquells que van participar en la reforma de l’Estatut però que s’han mantingut en l’autonomisme. Quines aspiracions tindrien l’endemà de la derrota de l’independentisme, i amb quina força les durien a terme enfront de l’Estat? Només se me n’acut una: si aquesta derrota s’hagués donat en el marc del referèndum, almenys el dret a l’autodeterminació hauria quedat consolidat i seria una palanca que autonomistes i federalistes podrien usar per construir els seus projectes. Per això, la seva opció intel·ligent seria defensar la participació en el referèndum. Per contra, l’opció de boicotejar-lo només pot ser per pura miopia partidista. O bé perquè, en el fons, es disfressa d’aspiracions autonomistes o federalistes el que no és altra cosa que subordinació a l’Estat centralista

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Albert Botran
Albert Botran

Historiador i diputat de la CUP. Autor de Unitat Popular. La construcció de la CUP i l'independentisme d'esquerres (Edicions el Jonc, 2012).